cuando lo hacemos fatal

Quan ho fem fatal

Tots tenim mals dies. Absolutament tots. Les mares, els pares, els fills, els veïns, els amics, els mestres, els avis… Tots, sense excepció, tenim un dia o un altre que sembla que haguem xafat merda tot just llevar-nos i és com si tot comencés a anar del revés. Normalment, si busquem bé, sempre hi trobarem, molt a la vora, un motiu de component emocional.

Per exemple i sense anar més lluny: Jo. El pare de la Laia és fora uns dies de viatge i jo començo a tenir moltes ganes que torni. Quan ell no hi és, ho he dit més d’una vegada, em costa agafar el son amb la facilitat que l’agafo quan el tinc al costat. És així, no ho puc evitar. Aquests dies m’he adonat que a la Laia també li passa. El fet que no estiguem a casa tots tres fa que dormi pitjor. Ha passat de dormir totes les nits seguides a, l’última, mig despertar-se gemegant o somiant com unes deu vegades! O sigui, que he dormit poc i malament i ella també. Et lleves i comença a anar tot a trompicons: perquè no estàs pel que has d’estar, perquè no estàs prou present, perquè en comptes de feliç i contenta, estàs cansada i amb ganes que sigui festa i puguis dormir fins que el cor et digui prou, i estiguem els tres junts tranquils i sense haver de córrer per arribar enlloc. Ella nota que jo estic així, que estic més absent, menys alegre… i què fa? S’enganxa més. Com? Doncs cridant-me més l’atenció, fent que li hagi de dir les coses no sé quantes vegades abans de fer-les, dient “mama juga amb mi”, “mama no vull que marxis” (i no vaig enlloc!)…

Ella també està enyorada, molt. El seu pare-ídol és fora i cada dia abans d’anar a dormir diu “vull el papa!” i plora… El troba a faltar i l’acompanyo com puc en aquest sentiment que a mi també em remou perquè jo vaig ser una nena que es va enyorar no molt sinó moltíssim. Total, que tant ella com jo tenim els sentiments a flor de pell, estem tovetes i sense ell, i malgrat que intentem acoixinar-nos amb família i amics perquè els dies ens passin molt millor, hi ha moments en què tot explota.

Ella va estirant la corda i jo tinc menys paciència que de costum. S’enfada amb mi perquè no estic com li hauria agradat i em fa una plorada d’aquelles que fan història. Respiro profundament perquè sé que avui no tinc relleu i que per tant, m’he de menjar el pollastre amb patates. Però ho gestiono com puc i com puc avui no és com a mi m’agradaria. Ella plora en un cantó del menjador i diu que vol el papa, i jo, una mica més enllà contesto al telèfon que sona, i en sentir la veu del meu germà, em poso a plorar. No és res: només cansament, haver dormit poc, saber que ho podries fer molt millor però no tenir esma… Les quatre llàgrimes et calmen i ella sents que també està millor. Penjo i l’abraço. Ens estirem al sofà i respirem profundament les dues. No passa res. Tot està bé. Hem explotat … si, i què? També hi teníem dret, tal com estàvem…

Hem pintat, jugat i al cap d’una estona li dic “Laia, em sap greu… avui ho he fet fatal això de mare”… i ella em contesta “No passa res, jo també ho he fet fatal de filla”. Jo em poso a riure i ella també.

Ella sé que em perdona però el que és més important, jo també em perdono avui a mi: de no haver tingut aquella mà esquerra que fa que els pollastres no explotin, d’haver-me posat a plorar amb el meu germà… Em perdono i abraço la meva part més vulnerable, la que aquesta setmana s’ha enyorat i ho ha intentat fer tan bé com ha pogut malgrat estar sola amb la Laia la major part del dia. M’abraço i no em matxaco, ni em flagelo, ni em castigo per no haver estat la mare perfecta que a totes ens agradaria ser. La Laia no vol una mare perfecta i la resta de nens tampoc. Volen la seva, tal com és… Una mare que sàpiga reconèixer quan s’equivoca i que intenti fer-ho millor la propera vegada. Res més.

I en el fons estic contenta. No pel dia que he tingut, que ha estat més aviat mediocre i gris, sinó, perquè em sembla que és la primera vegada que no em culpabilitzo per no ser una mare 10. I això és tan alliberador… Perquè he posat en pràctica el que els dic a les mares que em consulten: “estima’t i tracta’t tan bé com tractes a les teves amigues i al teu fill. Si una amiga et diu que avui ha estat esgotada i saturada i que no ha tingut la paciència que voldria, segur que l’acompanyes i li dius que tranquil·la, que això de criar un fill no és fàcil, que ho està fent molt bé, que n’està aprenent… Doncs per què no t’ho dius a tu també quan et sentis igual que ella?”

I això és el que he fet avui: reconèixer que no he estat a l’alçada però estimar-me també avui, que és, segurament, quan més ho necessito. Estic en pau. Demà serà un dia millor, n’estic segura, i aquest canvi de dinàmica marcarà (ho sé) un abans i un després… Accepto que no sóc perfecta, accepto que no ho vull ser, accepto que hi hauran dies bons i dies no tan bons i que el mateix que respecto a la Laia i l’acompanyo, em respecto i d’alguna manera, també m’acompanyo a mi. Allunyo la culpa, que no serveix de res i només fa que posar pals a les rodes a tantes mares que ho fan tan bé com poden i saben.  Decideixo i opto per no boicotejar-me, per no maltractar-me.

Per estimar-me també, en els dies mediocres i grisos com el que he tingut avui.

I tu, tens dies així, també?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.