Quan la parella es trenca

En el “post” d’avui us parlo dels trencaments, de les separacions; intento endinsar-me en què passa quan una parella amb fills trenca, ho deixa, se separa, es divorcia. Molts ens hem separat alguna vegada. Potser sense fills, però hem passat per alguna separació com a protagonistes. Molts també, les hem passat com a fills, com a actors “secundaris”. I gairebé tots n’hem viscut d’altres com a mers espectadors, veient, com en una pel·lícula, separacions d’amics, coneguts, els veïns del cinquè, el cunyat de l’amic… Avui us vull parlar del que crec que passa “QUAN UNA PARELLA ES TRENCA”.

11.4.2011

L’altre dia vaig tenir un malson terrible. Vaig somiar que estava casada amb algú que no coneixia de res i teníem a la Laia de filla. No sé què passava però de sobte, en el somni, em trobava que aquell home, suposadament el meu home, s’enduia a la meva filla. Ens separàvem i se l’enduia. No recordo gaires detalls, només l’angoixa de voler-la veure i no poder. De pensar que durant dies i dies no podria estar amb ella, i em quedava a dins el mal rotllo d’haver-me barallat amb el seu pare, d’haver-nos cridat i maltractat. Tinc la imatge, en el somni, de picar una porta amb totes les meves forces perquè sabia que a l’altre cantó hi havia la Laia i jo la volia veure. Però la porta estava tancada amb clau i aquell home no l’obria. Em vaig despertar de cop, acalorada i amb el cor bategant a tot drap. Vaig respirar profundament quan em vaig adonar que allò havia estat, només, un malson.

Però em va costar tornar-me a adormir. M’havia quedat l’angoixa instal·lada en algun lloc molt endins, i vaig començar a pensar en què deu sentir un bebè o un nen ja més gran quan els pares discuteixen i se separen. Quant dolor per totes bandes…! Els pares, amb la decepció de veure que allò que havien intentat construir s’enfonsa i a vegades amb una rapidesa difícil de controlar. Totes aquelles esperances, tots aquells anhels, fets a miques després d’adonar-se que allò que tenien ja no hi és, o que allò que tenien, no els agrada, o que allò que tenien, en el fons, no ho tenien i era només una il·lusió. El dolor del desengany. La bufetada de la realitat a cada galta. Sensació de no saber on anar, ara, que ja som grans i em pensava que sempre estaria amb tu… Sensació de navegar sol i a la deriva. I el pes de la culpa. La culpa per no poder oferir al fill allò que volies. La culpa de fer-li mal sense voler-ho. La culpa de veure’l també ferit, o patint, o trist i no poder fer res per evitar-ho.

I una mica més enllà, el bebè. Un bebè que el que més estima són la mama i el papa. Un bebè que és feliç quan la tríada es completa, quan estan junts i els té a tots dos. Un bebè que s’acostumarà a viure’ls partits, que s’acostumarà al que la vida li porti, però que si pugués triar, si pugués, els triaria junts. Junts i amb ell. Junts i PER ell. Només PER ell. Un bebè que veu la mama trista i el papa trist. Un bebè que qui sap si els ha sentit cridar algun dia, o plorar, o criticar-se. Un bebè que es farà més gran i haurà d’anar uns dies amb un i uns dies amb l’altre. Que patirà horrors si veu que els seus pares no es parlen. Que començarà a portar-se malament, o a cridar l’atenció, o a picar els altres nens si la seva angoixa no és prou escoltada, tinguda en compte i acollida. Que aprendrà molt d’hora que la vida, a vegades, no va com un voldria.

El dia del malson vaig tornar a sentir una gratitud enorme envers els meus pares que van ser uns dels primers “separats” del poble on vivíem. Jo era petita, cinc anys, em sembla. No recordo ni aleshores ni mai després una sola paraula fora de to. No els he vist mai discutir i en canvi, sempre els he vist respectar-se i sí, estimar-se. Pel que van ser, pel que són (dues persones que s’aprecien moltíssim) i pel que comparteixen; a mi. Va ser de molt gran que vaig veure que això que jo havia viscut i que a mi em semblava “normal”, no ho era tant perquè la majoria de fills de pares separats que jo coneixia no ho havien tingut. Des d’aleshores, des que em vaig adonar del que m’havien transmès respectant-se fins i tot en el desencontre, els admiro encara més.

Recordo molt bé el sentiment de voler estar amb tots dos i no només amb un cada vegada. Recordo la pena al separar-me d’un per anar amb l’altre. Recordo l’enyor, el recordo tan bé… però per sort, en el meu calaix de records no hi ha ni crits, ni baralles, ni odis, ni rancúnies. No hi ha paraules malsonants ni crítiques. És per això que només puc estar agraïda; perquè puc entendre i acceptar que dues persones deixin de voler estar juntes pel que sigui, però no sé si podria entendre i acceptar que aquestes dues persones que són els meus pares s’odiessin a matar i me’n fessin partícep. Això, em sembla, no els ho podria perdonar perquè m’haurien fet decantar cap a algun cantó de la balança i en la meva, en la qüestió d’estimar-los, només hi podia haver equilibri.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats