{

Relació de parella

La relació de parella, ho haureu sentit milers de vegades, és com un jardí que s’ha de cuidar cada dia. Estic d’acord amb aquesta afirmació, clar que sí, però us diré que després de parir i durant el primer temps de la criança és un jardí on ningú té temps de passar-hi una estona per cuidar-lo.

No, perquè simplement, hi ha una altra prioritat; un bebè que ens necessita i que ens reclama, sobretot a les mares.

És greu? No, és normal. Per això ve un temps en què es poden fer moltes menys coses amb la parella i sobretot, es té molt menys temps per estar l’un amb l’altre si no és amb un bebè entre els dos.

Costa trobar els espais de 2, perquè, no ens enganyem, ara som 3 i tot és nou, i ens estem adaptant, i se’ns remouen un munt de coses i a vegades, sembla que la vida se’ns escapi i no puguem atrapar-la.

Insisteixo, és greu? Jo crec que no, que no ho és, sempre i quant la base de la parella sigui sòlida, que els fonaments estiguin ben assentats, que tots dos sapiguem i estiguem d’acord en què és només un temps, que passarà i que podrem recuperar tots els nostres espais ara una mica abandonats.

No és greu, sempre i quan tinguem paciència i no culpem al nostre fill de les nostres mancances o desencontres. Si no és així, l’arribada d’un bebè a casa ho dinamita tot, perquè ho canvia tot.

Heu de saber, pares primerencs immersos en la criança, mares embarassades a punt de parir, que tot tornarà, o gairebé tot (perquè les prioritats mai més seran ja les mateixes).

Per això, als que encara hi són a temps i no tenen fills sempre els dic, si m’ho pregunten;

Puliu el que no us uneix, llimeu les diferències, treballeu-vos les mancances pròpies i a nivell de parella perquè un fill no apedaça res, al contrari, fa que aquestes desavinences siguin més fortes perquè estareu cansats, perquè us enyorareu, i perquè tindreu diferents maneres de pensar i de fer envers al fill i això us activarà tota la resta.

Si no hi ha una bona base on construir, la casa, simplement, s’esfondra.

I això és el que passa a moltíssimes parelles, que es desmonten poc després de l’arribada d’un fill. És com si el revulsiu que és l’arribada d’un bebè a casa tragués totes les màscares, tots els llençols que tapaven allò més rovellat de cada membre de la parella i tot surt a la llum.

Tot apareix i de la forma més ràpida, evident i a vegades fins i tot, descarada. I ell, aquest bebè que ha arribat en un entorn poc propici per construir-hi ja d’entrada, no entén res, però ho capta tot.

Capta tot el malestar, tots els desencontres i ell, s’uneix al desori reclamant encara més, o plorant, o posant-se malalt, el que sigui.

Si volem evitar-ho; evitar que la relació de parella voli pels aires i evitar que el nostre fill noti el malestar que vivim els adults, hi hem de posar molta consciència.

Consciència, comunicació, i paciència. Un dia vaig escriure un post: “T’ENYORO”, perquè sí, trobava a faltar a la meva parella, i ell a mi. Hi havia pocs espais per sentir-nos tots dos i al cap del temps això pesa i molt.

Però gairebé sense ni adonar-me’n, aquell temps ja ha passat i des de fa un unes setmanes tenim tots els vespres per nosaltres. Ella va a dormir més d’hora i ens queden per davant dues hores, a vegades tres, per estar tots dos junts; per parlar, per compartir una pel·lícula, per fer l’amor, per estar junts, en definitiva.

I aquell enyorament s’ha convertit en un retrobament potser fins i tot més gaudit i amb més presència que abans de ser pares. Perquè ara sabem com costa trobar aquests espais i els valorem i els assaborim com el regal exquisit que són.

I tornarem a sortir sols, i tornarem a anar sovint al cinema, i a poc a poc anirem recuperant aquelles parcel·les més nostres, més d’adults, però de segons què, encara no en tenim ganes.

Perquè quan tenim festa, volem estar tots tres junts i no deixar-la amb els avis. Encara sentim aquestes ganes d’estar amb ella a tothora i ensenyar-li el bosc, i el mar, i anar aquí i anar allà… perquè també sabem que passa molt ràpid i abans del que ens pensem, ja voldrà quedar amb les amigues i passar el cap de setmana fora i no amb els seus pares.

Tot passa, i a vegades, molt i molt ràpid.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats