Sí! Estic embarassada!

(12.4.2011: Fa uns dies vaig publicar un text que havia escrit quan encara no sabia que estava embarassada però ja n’estava. Doncs bé, avui publico el que vaig escriure el dia que sí, el dia que vaig saber que sí que n’estava. El dia que vam saber que estàvem embarassats. Un dia fantàstic, que recordarem tota la nostra vida… El títol del post d’avui, totalment previsible: “SÍ! ESTIC EMBARASSADA!“.)

8.12.2008

Sí, Sí, Sí, Sí!!! Estic embarassada!!! Tinc una sensació tan bèstia a dins… tan intensa, que em costa d’explicar… Sóc feliç, immensament feliç de saber que ets a dins meu, que has vingut a nosaltres. Teníem la sensació que era així, però volíem esperar a fer la prova d’embaràs. Ara fa 5 dies que m’havia d’haver vingut la regla, però ja fa més d’una setmana que tinc tot de sensacions noves, per sort, cap de desagradable. He tingut tot sovint un gust metàl·lic a la boca, m’he sentit i em sento extremadament cansada, amb un cansament que no havia experimentat mai fins ara. És com que et clava a terra, com si et costés fer les passes, aixecar-te del sofà, del llit, de la cadira, per obligar-te a reposar, reposar i reposar. Com un cansament que t’ancla a terra perquè aquella llavor tan petita i tan vulnerable, acabi d’arrelar per créixer sana i forta. L’he permès manifestar-se; he permès que tot el cansament sortís cap a fora, sense oposar-hi resistència. M’hi he abandonat. Sabia que era per una bona causa i he deixat que se m’endugués a les profunditats de la terra i com aquell qui diu, fa uns dies que visc movent-me molt poc i molt lentament perquè de seguida em canso.

Però llevat d’això, la resta ha estat una sensació gran, enorme i absolutament desconeguda de plenitud. És per això que un dia li vaig dir al meu company; “Em sembla que sí, que estic embarassada!”. Hi havia alguna cosa molt subtil que feia que em sentís una altra; com si hi hagués hagut un abans i un després. Amb tot plegat va arribar l’alegria. Fa una setmana que sento una alegria dins meu que em costa de dissimular i no explicar a tothom que és perquè serem pares, que és perquè està sorgint la VIDA de dins meu, que és perquè ja sóc mare. Sí, ja en sóc, ja me’n sento.

Fa tot just unes hores que hem fet la prova d’embaràs. Estàvem tan nerviosos… que teníem aquells atacs de riure compulsius mentre desembolicàvem el paquet on hi havia aquella cosa que ens diria si sí o si no. Hem fet la prova però no l’hem volgut mirar de seguida; ens hem abraçat fort rient, emocionats i alhora, amb aquell cor encongit per si finalment, tot havien sigut només sensacions confuses i intuïcions equivocades. He tingut por de no estar embarassada. Sabia que sí, però malgrat tot, he tingut por. El Marc ha dit: “Ja deu estar, mirem?”. El cor ens anava a mil. A mil. Hem mirat el Predictor i hi havia dues ratlles vermelles clares i marcades, sense deixar espai al dubte. SÍ!!!! Estem embarassats!!! Ens hem emocionat, m’he posat a plorar, ens hem abraçat, hem saltat, hem rigut i hem xisclat d’alegria per tota la casa!!! I des d’aleshores que no em puc esborrar aquest somriure d’orella a orella… sóc tan feliç… recordaré aquest dia tota la vida.

Gràcies, Biel o Laia, per haver vingut a nosaltres. Tot just acabem de confirmar que ets aquí i em sento absolutament mare. Ens queden nou mesos per endavant abans d’abraçar-nos físicament. Però d’una altra manera, ja t’abraço ara, t’abraço profundament… em submergeixo dins la meva ànima i et vinc a trobar, a trobar la teva, la teva essència per fusionar-me amb tu i ser un. Donar-te la benvinguda, dir-te que et reconec i que t’estimo. Fer-te saber que som aquí, els teus pares, des de fa unes setmanes i per sempre més. Per sempre.

Gràcies, gràcies, gràcies.

La teva mare.