Somnis de prenyada

24.3.2011

Jo gairebé sempre recordo els meus somnis. M’encanta, quan em llevo, despertar-me a poc a poc, anar recordat tot el que he somiat i després explicar-li al meu company. És impossible no riure amb alguns dels somnis que tinc! N’hi ha que no tenen absolutament res d’especial però durant l’embaràs, gairebé tots eren dignes d’emmarcar… Eren tan increïblement surrealistes, tan extravagants i desconcertants que molt sovint em deixaven perplexa i estava uns quants dies pensant quin carai de significat devien tenir. Llavors, quan més tard els explicava a alguna amiga que ja tenia fills, o a alguna altra dona embarassada m’adonava que els somnis s’assembaven força i que qui més qui menys, tenia “paranoies de mitja nit”!

Els tres primers mesos vaig tenir molts malsons. Somiava coses raríssimes que em feien patir i que, un cop desperta, no sabia ni tan sols posar-hi nom. Era més aviat una sensació, i a mesura que l’embaràs va anar avançant, els somnis van anar sent cada vegada més clars, i hi veia reflectides molt millor quines eren les meves angoixes. Recordar els somnis té aquesta aventatge; que després els pots analitzar i t’endús més d’una sorpresa, adonan-te que encara et fan por coses que creies totalment oblidades i/o superades. Només posaré alguns exemples dels somnis que vaig tenir, perquè si no heu estat mai embarassats, pogueu veure de què us estic parlant;

Un dia vaig somiar que tenia un nen però que, un cop neixia, ja tenia 7 anys. En el somni m’angoixava moltíssim perquè jo només m’havia preparat per donar-li el pit i no per alimentar un nen més gran, que fins i tot, ja parlava. Quan aconseguia superar la sorpresa de tenir un fill tan gran, decidia preguntar-li què li podia oferir jo de menjar i em deia: “Enciam”! És curiós perquè durant tot el meu embaràs vaig tenir una necessitat imperiosa de menjar enciam i escarola. N’havia de menjar cada dia, sinó, sentia que em faltava alguna cosa. Semblava un conill! I el que més em va sorprendre del somni del nen de 7 anys va ser que jo sentia una gran decepció en veure que era ja tan gran i que no podria alletar-lo. Era una tristesa enorme de veure que m’havia perdut tota l’etapa de bebè i que no la recuperaria mai més.

Jo sé perfectament que en la gran majoria de parts hi ha temps de sobra d’anar a l’hospital o a on sigui que haguem decidit parir. Però un dia vaig somiar que el meu part era tan ràpid que acabava parint al carrer, a només uns metres del centre on havia de donar a llum. El part era fàcil i m’ho feia tot jo sola. Agafava la meva filla, la posava al pit i poc després sortia la placenta. Però quedava allà a terra i em feia una pena… Això em provocava un gran neguit i agafava el telèfon per trucar a qui fos que vingués a ajudar-me a agafar la placenta i a aixecar-me del terra. Però ningú contestava!(Res més lluny de la realitat; el meu part no va ser ni ràpid ni fàcil! I per sort, tampoc enmig del carrer.).

Durant la gestació també vaig somiar que tenia un fill tan petit que em cabia a la mà. O que era un bebè petit, petit, però que parlava i deia coses que jo no podia entendre. O que ja anava a l’escola i jo, que l’havia d’anar a recollir, no hi pensava fins al cap de dos dies! Em volia morir…! I així una llista infinita de somnis d’aquells que fan patir, o dels que fan riure, per treure de la meva ment totes les pors, inseguretats i dubtes que arriben amb la maternitat. Per netejar l’inconscient, per fer dissabte i acabar de preparar el niu a un bebè, que ni tindrà set anys, ni menjarà enciam, ni em cabrà a la palma de la mà, ni parlarà quan neixi, i al que no em penso descuidar 2 dies a l’escola!

Gràcies, somnis, per fer-me pensar en tantes coses i ajudar-me a veure que encara hi havia moltes coses a netejar!