Una gran notícia

(Hi ha poques notícies al diari que et facin content. L’altre dia en vaig llegir una, i vaig haver de posar-me de seguida davant de l’ordinador i escriure. El “post” d’avui el dedico a tots els pares i mares que han perdut un fill a dins la panxa, en algun moment de la gestació, o just després de néixer. I especialment, el dedico al Marc i la Montse.)

29.4.2011

Per fi… obro el diari i llegeixo gran notícia. Finalment, els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats han aprovat una esmena per la qual les morts perinatals i prenatals podran figurar en el Registre Civil. És a dir, els pares i mares que hagin viscut la tragèdia de perdre un fill entre els sis i els nou mesos de gestació podran inscriure’l amb el seu nom al registre civil. També ho podran fer els pares dels bebès que no hagin sobreviscut a les 24hores fora de la panxa de la mare.

Per algú potser això no té cap mena d’importància, però per a una mare i un pare que han perdut un nadó als vuit mesos de gestació o durant el part, o al cap de poques hores de néixer, al trauma ja brutal que suposa aquesta mort, se’ls afegeix al de què pràcticament, aquell nadó no existeix a la llum pública. Són fills que no figuren enlloc, embarassos que, esborrada la corba física de la mare i sense el bebè enlloc, sembla que no hagin existit. Però sí que ho han fet, i de quina manera…

He conegut pares que han hagut de fer mans i mànigues per fer veure a la gent que sí, que aquell nen o nena va existir, que va morir, és cert, però que va existir. Al ventre de la mare, i que va haver de ser parit, i que fins i tot potser el van sostenir als braços, bressolant-lo, com si només s’hagués adormit. Són bebès que hi han sigut, que han marcat els seus pares per sempre, en l’amor i en el dol. Però que difícil que és un dol d’allò que no es veu, d’allò que no ha deixat rastre físic (ni en forma de fotografies, ni de veu, ni d’experiències compartides…) i on el seu nom no queda enlloc. Només en la memòria d’uns pares absolutament commoguts i abatuts per l’absència d’allò que no ha pogut ser i d’allò que tant desitjaven.

De la mort, costa parlar-ne, i al nostre món fem com si no existís. De les morts perinatals i prenatals encara costa més i ni tan sols es nombren. Però al que no es nombra no se li dóna realitat i aleshores veus pares batallant per poder parlar obertament d’aquell dol que estan atravessant d’un fill que no va arribar a néixer. Perquè ningú els vol escoltar. És massa dolorós i no volem tampoc que ells pateixin. Però ho fan encara més quan fem veure que allò tan dur que ha passat, no ha existit, o quan els diem (amb bona intenció) que “han de mirar endavant, que ho poden tornar a intentar, i que el temps ho cura tot”.

Per això estic contenta. Perquè els pares que ho vulguin, en ple dol, podran anar al Registre Civil i inscriure el seu fill amb nom i cognoms en un paper públic. Segur que no se sentiran millor, però potser els ajuda a no pensar que el que acaben de patir, no figura enlloc. És simbòlic, ho sé, però a vegades, els símbols, ajuden i molt en aquests processos duríssims que ens porta la vida. D’aquestes morts no se’n fa funeral (tret d’alguns casos comptats), no se’n fa comiat públic i queden allà, gairebé amagades dins dels cors fets a miques d’un pare i d’una mare que en cap cas pensaven que allò pugués passar-los.

Poques vegades m’alegro del que fan els polítics. Avui n’és una excepció.

(Hi ha una web molt interessant que ajuda en el dol en aquests casos: duelogestacionalyperinatal. Us la recomano)