Demanda

Si la demanda et supera…

25.1.2012

De necessitats va avui la cosa perquè en el fons, de necessitats és del que va gairebé tot. I en el tot hi incloc, especialment, tot el temps de maternitat, paternitat i criança, però sobretot, els primers anys. Potser és durant aquests temps quan és més evident que el tema de les necessitats és la clau, perquè hi ha un bebè primer i més endavant un nen molt petit que escampa als quatre vents quines són les seves. Tot sovint, aquestes arrasen amb les nostres, les de l’adult que es pensava que això de cuidar un bebè no seria tan entregat i és aleshores quan sorgeix el problema.

És molt probable que les nostres necessitats fossin aixafades a la primera de canvi quan érem nosaltres els que intentàvem escampar-les als quatre vents. És molt possible que en el temps que vam ser bebès i nens molt petits les nostres necessitats més primàries no fossin en absolut satisfetes. Les necessitats de consol, de contacte, d’escolta, d’escalfor, de mirada… de tot allò que ens pogués satisfer una gestació extrauterina necessària per qualsevol ésser humà que ha nascut molt abans del que li pertocaria per poder-se valer per si mateix. I aleshores ens anem fent grans i és possible que ens haguem acostumat a anar relegant les nostres necessitats més vitals, que potser ja no són tan bàsiques però continuen sent molt importants per a nosaltres. A vegades no les escoltem, a vegades ens fa por reclamar-les o fins i tot escoltar-les i tenir-les en compte per poder fer-hi alguna cosa… Ens hem acostumat a no fer-nos cas en el més essencial perquè mai ens en van fer quan de veritat era l’hora.

Però clar, tot això no ho sabem el dia que agafem el nostre bebè en braços per primer cop. Som feliços i ens l’estimem. Li volem donar tot el que ens sigui possible i aquí està l’altra clau; “el que ens sigui possible”. I aleshores el bebè plora, ens reclama, vol teta a demanda, teta a vegades quan ja li hem donat teta fa una estona!, es desperta a la nit, no vol dormir al llitet, només vol braços, l’hem de passejar… I tanta demanda ja és molta. Atendre tantes necessitats bàsiques del nostre fill ens deixa en un carreró sense sortida perquè ens connecta amb les necessitats que un dia vam tenir i que ningú va atendre. I clar que els nostres pares ens estimaven i ho van fer tan bé com van poder, responent al que els deia el pediatre i a la corrent de l’època! Però potser, com a bebès, com a nens molt petits no en vam tenir prou. I ara, aquest marrec vol tot això de mi? Com donar-li, si em desborda? Com donar-li si mai ho vaig rebre? Qui s’ha cregut que és per tirar per terra totes les meves necessitats d’adulta; necessitat de temps, d’espai, d’estar amb la parella, de pau, de silenci, de vida social,…?

I arriba el moment. Aquest és EL moment. En què o prenem consciència del que està passant, del que ens fa sentir que arrasi amb les nostres necessitats ja aparcades durant massa temps, d’entrar en contacte amb el nostre bebè no atès per aconseguir trencar la cadena… o continuar endavant ignorant el que va passar i ignorant el que ara, aquell nadó nostre, ens reclama intentant que despertem. No és fàcil. L’anada endavant tapant-los les orelles a aquell plor que recordem com si fos el nostre és absolutament comprensible. A vegades és massa dolorós i difícil curar les pròpies ferides, buscar ajuda i resoldre el trencaclosques que té les peces escampades per terra esperant que algú les recol·loqui. Però al meu entendre és… necessari. Vital i necessari. En primer lloc per nosaltres i en segon i no menys important, pel nostre bebè, que té l’oportunitat de ser el que premi el botó del “clic” per prendre consciència i canviar les tornes. Canviar-les per aconseguir deixar de propagar el “no t’escolto- no m’escolto” que durant generació rere generació s’ha anat reproduint en molts casos.

Si les necessitats del nostre fill ens superen, mirem què va passar quan érem un bebè i reclamàvem el mateix que ell, i no el culpem si ara no podem atendre les nostres necessitats d’adult/a. El nostre malestar ve d’un altre lloc, no del nostre fill… el que passa és que ens fa de mirall, simplement, i ens està ensenyant quins són els nostres fantasmes. Ens està fent un favor! No ens autoenganyem, no fingim que no passa res i intentem entendre i si cal, buscar ajuda. Ell s’ho val i nosaltres, evidentment, també.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.