cuando nos distanciamos de los hijos

El que passa quan ens distanciem dels fills

Suposem que la nostra parella fa uns dies que està com distant; diu que no li passa res però està estrany, potser menys alegre, potser menys present que de costum. Suposem que era força carinyós i des de fa uns dies ha començat a ser-ne menys.

Suposem que ahir a la nit vam dir-li i demostrar-li que volíem fer l’amor però ell ens va dir “un altre dia… no estic d’humor”. Què fem? Doncs ens preocupem.

Inevitablement li preguntem més sovint “què et passa?” i estem més per ell perquè… “i si se sent desplaçat, o que no li he fet prou cas les últimes setmanes?”, però això no és el pitjor… perquè també podem pensar coses com ara “i si ja no li agrado? I si ha conegut algú i se n’està enamorant?”

I aleshores fem de tot per intentar complaure’l; li fem més cas, ens arreglem més, n’estem més pendents… perquè no volem perdre’l.

Arriba un dia que ja no podem més i quan està assegut al sofà li diem: “diga’m què et passa d’una vegada perquè jo, aquesta distància, no la puc suportar més!”. I llavors és quan ens diu el que l’amoïna; a la seva empresa hi ha rumors, cada vegada més fiables, de què mitja plantilla anirà al carrer.

O que al seu pare li han trobat un tumor, però encara no és segur que sigui maligne perquè li han de fer més proves… O que un company de feina li ha tret un cas que havia de ser per a ell… O… el que vulgueu, el que se us acudeixi i que no tingui absolutament res a veure amb vosaltres.

Aleshores podem respirar. Podem respirar i relaxar-nos. Podem retornar a la calma. Normalment aquest punt és quan li diem: “això no m’ho tornis a fer mai més! Fes el favor de dir-me què carai et passa quan t’ho pregunto!”.

I ens contesten que no ens volien amoïnar, que nosaltres ja tenim prou coses al cap, que ens veien agobiades i no volien preocupar-nos, etc, etc, etc…

Ara canviem el supòsit:

Suposem que ara és a nosaltres a qui ens passa alguna cosa; i aquí us podeu imaginar el que vulgueu, menys que hem deixat d’estimar el nostre fill.

Pot ser que estiguem amoïnades pel moment de tornar a la feina, o quan ja hi hem tornat, que n’estiguem perquè no ens agrada el que fem, o perquè no ens tracten tan bé com voldríem…

Pot ser que no acabem de sentir-nos recolzades per la parella i que ens sentim soles, o que haguem tingut una enganxada amb la nostra mare, o pare, o sogra… Pot ser que el nostre germà, la nostra àvia, el nostre cunyat, el nostre qui sigui estigui malalt…

Què fem? Doncs estem més tristes, estem més irritables, sense ganes de jugar. Donem el pit (i aquí podeu canviar pit per biberó, perquè pel cas és el mateix) sense acabar d’estar presents perquè el cap se’ns en va a la feina, a la parella, o a la cunyada malalta.

Estem amb el nostre fill però no som les d’abans; no estem alegres i sí… ens n’hem distanciat una mica, sense voler-ho, sense adonar-nos-en. 

Què fan ells? Se’ls encenen els llums d’alerta: “a la mama li passa alguna cosa” i sabeu què pensen sempre: “és per culpa meva!”. I aleshores ens demanen més, se’ns enganxen més; volen més teta, volen més braços, volen més contacte i dormir amb nosaltres.

Si són més grans, a vegades es torna a escapar una mica el pipí, o tenen més por de la normal dels “monstres”. I ara ja no només estem preocupades sinó que a més a més necessitem que ens deixi una miqueta en pau aquest fill nostre i ens saturem.

Arribats a aquest punt, què podem fer? És senzill: Diguem-li què ens passa. Obrim-nos i amb poques paraules, amb poques frases expliquem-li que NO té res a veure amb ell. Que ell és la nostra alegria, però que en aquest moment estem tristes per A o per B.

No cal fer un gran discurs, simplement alliberar-lo de la càrrega de pensar que no estem disponibles perquè ja no ens l’estimem.

Sembla absurd? Mireu més amunt! És exactament el mateix que havíem pensat nosaltres amb la nostra parella.

L’absurd és que mai se’ns acudeixi explicar als nostres fills que el que ens passa no va amb ells. Que poden relaxar-se, que poden continuar vivint despreocupant-se del món adult. Que nosaltres hi som i que nosaltres resoldrem. Això és el que ens toca ara.

Ells, amb aquestes paraules podran alliberar-se i desprendre’s d’això nostre que ens passa però que no és seu. Un bebè no hauria d’estar amoïnat intentant complaure a la mare perquè la sent distant; però ho fan. Perquè ens estimen i perquè no suportarien que mai ens en separéssim.

Obrir-nos, parlar del que és real fa que ens puguem desprendre i no enganxar-nos a coses que no ens pertanyen. Si volem un nucli familiar càlid sense haver d’anar intuint què li passa a cada membre, diguem-nos la veritat i deixem que els altres s’alliberin de coses que mai haurien de preocupar-los.


[thrive_leads id=’6503′]

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.