Digue'm que a tu també t'ha passat

22.3.2012

Hi ha una part de la població que no saps per què però mai els ha passat res del que et passa a tu en la criança dels teus fills. Quan fa poc que has parit i els dius que ara el bebè es desperta cada tres hores, o dues, o una, depèn de la nit, ells et diuen que el seu fill, en aquesta època, ja feia tirades de nou i deu hores. I qui sap, potser no t’estan mentint i és exactament això el que va passar, però per compassió, no li digueu mai això a una mare que fa ulleres i que ha dormit cinc hores amb més de tres interrupcions entre mig!

Em pregunto com és que no hi ha certa empatia per aquells pares o mares que preocupats t’expliquen alguna cosa que ara mateix els neguiteja respecte el seu fill; que plora quan es fa fosc i no hi ha res que el consoli, que no vol dormir ni a deu centímetres de distància de la mare,… i quan ja és més gran, que plora quan la mare marxa a treballar, que no vol ni una cullerada de verdura i que no té cap interès en tastar la fruita… Quan el pare/mare neguitejat explica això sempre, sempre, sempre, trobarà algú que li dirà allò de: “doncs el meu s’ho menjava tot/ doncs el meu no es despertava mai/ doncs el meu em deia adéu quan sortia de casa i no em va trobar mai a faltar”. No qüestiono si és veritat o no. Però si us plau,… que no afegeixin més llenya al foc, més preocupació a uns pares que no tenen ni idea de si allò que fa el seu fill és normal, o que encara que sàpiguen que sí, necessiten buidar el pap i quedar-se una mica més tranquils. Trobar-te amb el pare perfecte del nen perfecte no et fa sentir més tranquil, sinó que t’enfonsa en la misèria 😉

Quan algunes mares m’expliquen el que els preocupa i jo els dic que és normal que passi això en l’etapa que travessen, que passarà, que intentin relaxar-se… just després sempre arriba el: “és que la meva amiga diu que el seu fill…” o “és que els nens de la meva cunyada això no ho feien…” o “és que l’altre dia un company de feina em va dir que els seus fills…” I ja hi som. El comentari més benintencionat activa la por i la por provoca frustració, preocupació i a vegades fins i tot, pànic. Com desfer-ho? Doncs escampant empatia a tort i a dret, cridant l’atenció del que necessiten sentir i escoltar uns pares preocupats i recordant un dia sí i l’altre també, que cada nen és un món i que no n’hi ha dos d’iguals. Ni dues mares, ni dos pares, ni dues famílies…

Justament per això, per viure l’empatia i per sentir-se recolzat i escoltat, són tan importants els grups de suport a la criança, els grups de mares, els grups d’ajuda mútua o les tribus d’amics, de famílies… que es donen la mà i lluny de criticar-se, comparar-se i matxacar-se, s’acompanyen.

Recordo quan jo feia quatre o cinc mesos que havia parit, que els despertars de la Laia em desvetllaven d’una manera bestial i no podia tornar-me a adormir fins al cap de dues hores. Em desesperava veient-los als dos dormint al meu costat i jo en canvi, amb uns ulls com plats malgrat l’esgotament normal d’una mare en ple puerperi. L’endemà al matí vaig sortir a comprar arrossegant els meus peus i la meva ànima de mare que gairebé no ha aclucat els ulls. De sobte em trobo davant d’una altra mare de dos fills, ja grandets, que em saluda i em diu que com em va això de la maternitat. Li dic que molt bé, que sóc feliç i que només tinc un problema; que em desvetllo a la nit. Just després de dir això em va venir al cap la Montserrat Roig i el seu DIGUES QUE M’ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA i de sobte vaig fer-ne la meva adaptació personal i abans que em contestés li vaig suplicar: “però si us plau, digues que t’ha passat el mateix, encara que sigui mentida”.

“Sí, Míriam, jo també em desvetllava”, va dir. 😉