De puntetes…

26.4.2012

Hi ha una cosa que durant el primer any de la Laia no vaig dur gaire bé. I ho vull confessar, a veure si d’aquesta manera, si mai tinc un altre fill, ho porto una mica millor… La situació era aquesta: de nit. Ella (d’uns 5 o 6 mesos, per exemple) mamant molta estona fins que finalment, s’adormia plàcidament als meus braços. Jo mirava de deixar-la al llit moooooolt lentament, intentant no fer cap moviment brusc. Missió complerta; continuava dormint, ara damunt del matalàs. Després calia sortir jo del llit també mooooolt lentament perquè no es despertés, intentant no fer soroll ni amb els llençols, ni entrebancar-me amb res un cop em posés de peus a terra… Semblava que tot anava bé. No em posava les sabates per por de fer soroll. Anava de puntetes. Tenia ganes d’estar una estona amb ell, d’estar sols, de poder xerrar, mirar la tele i deixar-me endur per alguna pel.lícula (he dit pel·lícula? Feia més de sis mesos que no en veia cap!)… o qui sap, potser ella no es despertava i podíem fins i tot… fer l’amor!

Tornem a l’habitació; jo de puntetes, caminant mooolt a poc a poc, obrint la porta i desitjant que no grinyolés res. Fantàstic. Ella continuava dormint… Feia unes quantes passes més fins que arribava al sofà, amb ell, i deixava anar un “Buf…! Tres quarts d’hora he trigat avui a adormir-la… He hagut de fer esforços per no quedar-me fregida!” i just quan m’escarxofava al sofà, quan triàvem la pel.lícula per mirar, o quan iniciàvem una conversa interessant… sentíem soroll i seguidament un “ueeeeeeeeeeee”. “No pot ser… no pot ser que s’hagi despertat… si no he fet soroll!!!” I aquí m’enfadava. No amb ella, ni amb ell, ni amb mi, sinó amb la situació… amb les ganes que tenia d’estar una estona a soles,… Bé i potser sí que m’enfadava una mica amb mi, perquè jo sabia perfectament que això passa, que això és normal, que els nens tenen un detector de distància amagat en algun lloc perquè en aquesta etapa, la de bebès dependents, necessiten un altre tipus de gestació, l’extrauterina, i necessiten sentir-te a prop, respirant, desprenent escalfor… O sigui que el que feia ella era normal i comprensible. Les meves ganes d’evasió, d’estar una estona en parella també eren normals i comprensibles, es clar, però hi havia dies que les dues necessitats no eren gaire compatibles i xocaven. La meva i la seva.

Evidentment tornava corrents al costat de la Laia, intentant que no es desvetllés del tot i quan em sentia propera i sobretot, que no me n’anava, es tornava a adormir plàcidament. Jo, moltes vegades, em quedava definitivament adormida al seu costat. Sobretot si deixava de matxacar-me per desitjar ser al menjador i no estirada al llit quan encara no volia anar a dormir, per exemple. Si finalment acceptava el moment, em perdonava l’haver-me enfadat amb la situació i amb mi… podia relaxar-me i m’adormia, tranquil·la, celebrant que ella fos amb nosaltres, i que jo fos tan feliç des que era mare.

Vaig passar uns quants mesos intentant sortir de l’habitació de puntetes i sense fer soroll. Algun dia hi havia èxit, d’altres gens. Ara, miro enrere i em queda tan lluny tot plegat… Ara quan ella s’adorm la puc posar al llit, puc baixar les persianes, entrebancar-me amb una joguina, tirar sense voler un cinturó per terra, fer un soroll digne de despertar qualsevol però ella res… dorm com un tronc, amb la mateixa expressió i postura amb què l’he deixada damunt del llit. Ara puc tornar al menjador i no es desperta fins l’endemà al matí. Ara la podem treure de la cadireta del cotxe dormint i no es desperta, continua fent-ho a coll del seu pare i continua encara quan la deixem al sofà o al llit per continuar la migdiada…

I hi ha dies que recordo aquelles sortides de puntetes de l’habitació. No, no les enyoro, però sí que m’agrada tenir-les present, per adonar-me de com canvia tot, per ser conscient de la rapidesa amb què creix i en el fons… per apreciar encara més cada minut que visc.

*Post relacionat: “SENSORS DE MOVIMENT“