Ruido

Soroll

A vegades costa recordar quant fa que no hem estat en silenci amb els nostres fills una bona estona. Compartint espai i sensacions, però no paraules. Quan un bebè neix, a moltes cases es diu allò de “s’ha d’acostumar al soroll” com si això, el soroll constant i a tothora fos el més normal del món. Passaria alguna cosa si el que imperés a la casa del recent nascut fos el silenci? Em sembla que no, almenys res dolent, al contrari… Però tenim aquesta idea, que el soroll és bo, que és el normal, perquè és el que tenim sempre. De fet, avui en dia ja no trobes un vagó de tren, una botiga, un restaurant, un espai sigui quin sigui on no hi hagi música (a vegades, a tot volum).

En moltes cases, la televisió o la ràdio estan permanentment enceses, malgrat que a vegades ningú miri o escolti. “Omplen”, diuen alguns. El cert és que hi ha soroll, molt soroll, en general a tot arreu.

Però és que la cosa empitjora quan parlem d’espais per a nens: espectacles infantils, atraccions d’una fira, parcs infantils coberts,… en aquests casos la cosa es desborda i el soroll, sovint, arriba a ser espantós, hiperestimulant i atabaldor tant per ells com per als pares, que temen el dia d’haver de tornar-los a dur a aquests llocs.

“És que als nens els agrada així”, diuen altres. I jo pregunto: Segur? “Som nens, no sords!”, vaig sentir a dir a una nena de 8 anys l’altre dia en una atracció d’una fira.

A vegades el silenci espanta, i intentem omplir tots els espais en blanc, no fos cas: “Què fas? què penses? què et passa? com ha anat l’escola? a què jugues? Què dibuixes?”… i parlem sense parar als nostres fills, inconscientment i amb la millor de les intencions. Ho fem tant perquè ens agrada parlar-hi, perquè volem que ens expliquin, però criar-los amb respecte també significa criar-los respectant el seu espai i els seus silencis.

Permetem que no parlin, si no en tenen ganes. Deixem que s’entretinguin amb el que pensen, amb el que veuen, amb el que viuen… no cal que ens ho expliquin tot, no cal que sapiguem què vol dir aquella rodona que ha dibuixat al paper si no en té ganes. A vegades els pares i les mares els atabalem. Els fem tantes preguntes, posem tantes paraules, tant soroll, que d’alguna manera, acabem aconseguint l’efecte contrari del que, segurament, preteníem.

Si no se senten respectats en la seva necessitat de silenci és possible que encara es tanquin més i si tenien una mica de ganes de parlar, se’ls en vagin tot d’una.

Practiquem el silenci, no tinguem por. I qui sap, potser fins i tot, ens agrada i se’ns posa, a tots, la mar de bé!

I vosaltres, com porteu el soroll i el silenci, a casa?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats