Empezar la aventura

Tenir fills: El postpart

18 d’agost del 2011

He trigat una mica a escriure aquestes línies perquè amb la cicatriu de la cesària, que encara em feia mal, i el munt de situacions noves que han arribat a la nostra vida amb el teu naixement, no he trobat ni el temps ni la calma per fer-ho.

Estic en ple postpart i m’agradaria descriure’t com és això de què tant havia sentit a parlar però em temo que em costarà molt… perquè és un nou estat, absolutament desconegut per mi, que estic vivint, crec, d’una manera plena i plaent. Superada la fase d’esgotament i de recuperació del part, ara puc dir que tot m’és fàcil. Em sento tan feliç de tenir-te aquí, a casa amb nosaltres, que a vegades tinc la sensació que gairebé no puc ni respirar… Recordo perfectament el moment en què vam entrar a casa. Jo et duia a coll i tu estaves desperta, amb uns ulls com taronges. Vam travessar la porta i et vaig dir: “Benvinguda a casa” i no vaig poder evitar emocionar-me… no tant de plorar, perquè no em va caure cap llàgrima, sinó d’una manera més profunda i silent, sentint a dins com el meu cor s’aixamplava amb aquesta nova sensació de ser tres. La porta ja no la creuava una parella, sinó una família. Em vaig asseure al sofà i et vaig donar el pit. Vaig respirar profundament perquè encara que de fet, tot estava per arribar, una part del procés, ja s’havia acabat. Un procés que per a mi havia estat si més no difícil i que m’havia deixat com si m’hagués atropellat un camió.

Jo estic contenta i feliç, moltíssim, amb les hormones totalment descontrlades i amb la llet que em brolla dels pits als quals no tens cap mena de dificultat en agafar-te. Però ell… ell fa una cara de satisfacció i plenitud que m’estaria hores mirant-lo! Des que vam arribar a casa que no para; és com si ara que pot prendre part de tot plegat (perquè en l’embaràs és obvi que no podia), li faltés temps! Tinc la sensació que ja té ganes de dur-te al parc, i d’ensenyar-te el mar, la neu, o a fer plastilina! El veig vinculat a tu i feliç i això m’emociona.

La sensació que tinc jo és que és obvi que siguis a casa, que és natural, com havia de ser. Tinc la sensació d’haver-te tingut amb nosaltres tota la vida i de fet només fa una setmana que vas néixer. Tothom ens pregunta si dormim i contesto que sí, perquè és veritat. Mames cada nit, evidentment, però dormim. Hi ha gent que ens mira amb cara de pena com “ai, pobrets, que dur que deu ser això dels inicis”, però jo no ho sento així… sé que ho hagués pogut ser, però ha anat tot rodat des que vas sortir de la meva panxa i un cop feta la gran plorada, m’he quedat molt tranquil·la, molt serena, disposada a acollir-te.

Una cosa que he après és que el rellotge, en aquesta etapa, més aviat fa nosa. Perquè no té cap sentit mirar quant fa que no mames o saber si “ja toca”, o quants cops et despertes a la nit necessitant-me. Et dono el pit, et bressolo, t’amanyago i et mimo com em surt de dins,… com si hi hagués un sender marcat pel meu instint i em fos extremadament fàcil seguir-lo. També m’ha sorprès la mà de consells que m’arriben de totes bandes… però alguna cosa em diu que t’he d’escoltar a tu, que tu em guies,… tu i aquest instint que fan que s’esvaeixin tota mena de dubtes que a vegades, arriben de l’exterior. Sé que són fruït de les millors de les intencions, però a voltes no m’ajuden, al contrari…

Sóc conscient que tot just acabem de començar l’aventura, però estic contenta, saps per què? Perquè veig que és una aventura que m’agrada viure.

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.