Tenir fills: El primer any de vida, "primeres vegades"

25 d’agost del 2011

T’he de confessar que si una cosa m’ha agradat de criar-te i de què siguis amb nosaltres durant aquest primer any de vida teu, és que l’has omplert de “primeres vegades”. És increïble tot el que hem arribat a aprendre al teu costat; cuidar un bebè quan no ho has fet mai és sens dubte, l’aventura més imprevisible i excitant que he viscut mai. Han passat tantes coses en només un any que tinc la sensació que n’han passat molts més, i alhora, és curiós perquè sembla que fos ahir que vas néixer… M’ha passat tant ràpid…

Ha estat apassionant anar veient com et feies gran, com anaves coneixent el teu entorn, com et descobries primer una mà i després l’altra, com començaves a donar voltes, després a bellugar-te més i més fins a posar-te de quatre grapes i gatejar… per més endavant, anar-te posant dreta i finalment, decidir-te a caminar sola. Vas començar mamant i avui ja menges pràcticament de tot. Qui ha dit que el primer any de vida no passa res? Ha estat increïble veure tot el que has anat aprenent i integrant; del teu voltant, de nosaltres, de casa nostra, de la família… i ara que dic família, m’he adonat que l’arribada d’un bebè fa que passin coses que no hauries dit mai; que el més dur s’estovi, que el que no era canaller se n’hi torni, que el que no era carinyós de sobte, comenci a abraçar-te i a fer-te petons sense importar-li quina cara posem la resta… els nens petits, inevitablement, canvieu les dinàmiques familiars… per millor i això m’agrada.

De primeres vegades n’hi ha de molts tipus. Recordo perfectament la primera vegada que vaig ser plenament conscient de fins a quin punt era gran i intens l’amor que sento per tu. Tenies dos mesos i a mitja nit, et vas posar a 39 i mig de febre. Vam córrer a l’hospital espantats com una mala cosa i allà hi vas plorar com mai, mentre et posaven una via a aquell bracet petit i preciós. Infecció d’orina. 2 dies i per sort, a casa. Crec que mai havia patit tant… era una altra manera de patir, una altra manera de sentir… com si de sobte, m’adonés amb una certesa absoluta que et donaria la vida si fes falta i que, tot i que sé que no és possible, si pogués t’estalviaria tota mena de dolor.

Però també hi ha altres “primeres vegades”. El primer cop que et vam dur al mar, el primer cop que et vam ensenyar què era la neu. El primer Nadal, la primera dent, la primera vegada que vas riure amb so i que vaig córrer a trucar al teu pare per explicar-li-ho. El primer cop que a la nit et vas despertar més vegades de les que jo creia possibles i que malgrat tot, em va sorprendre l’endemà, està millor del que em pensava… El primer cop que em vas abraçar fort, com per fer-me més teva. La primera vegada que vaig sentir-te a dir “papa” o “mama”…

N’hi ha tantes de primeres vegades… amb tu i sense, perquè també n’hi ha amb la parella; el primer cop que vam fer l’amor després de tenir-te… la primera vegada que vam tornar al cine després de tants i tants mesos…

Però el millor de tot és que les primeres vegades no s’acaben mai perquè cada dia en ve una o altra; o perquè fas una cosa nova o perquè comences a dir una nova paraula o pel que sigui. Tot és nou. Fins i tot si anem al bosc de sobte tornem a anar lentament perquè tu camines a poc a poc, o perquè vols veure on s’enfila aquell cargol.

Tot, tot és nou des que tu hi ets… M’agrada i m’adono que sóc incapaç ja d’imaginar-me la vida sense tu.