"Som bebès, no pilotes de rugby!"

27.9.2011

A vegades m’agrada imaginar-me què pensen o què dirien els bebès si poguessin parlar. M’agradaria saber què els passa per aquell caparró tan petit. Perquè jo, contràriament al que pensen molts, crec que els bebès senten, capten, pateixen, entenen, comprenen… vaja, que no són ni “ninos” i molt menys, tontos. Quan vaig acabar de parir em sentia una mare lleona. No sabia gaire què carai m’estava passant però hi havia una cosa em mi que em feia sorgir un enorme sentiment de protecció i no podia suportar que gent a qui la meva filla no coneixia de res, l’agafessin a coll, i ja no parlem de gent que eren poc respectuosos amb mi o amb ella. Sobretot necessitava saber o captar que la persona que l’agafava hi sentia empatia. Sinó, simplement, ella es quedava als meus braços o als del seu pare.

Això va provocar algunes crítiques i comentaris al meu entorn, d’això n’estic ben segura malgrat no haver-los sentit tots, per sort! Però sí que puc imaginar-los; per exemple, des que l’estàvem malacostumant, a què la nena s’havia d’avesar a anar a coll de molta gent, a què li era bo passar de braços en braços perquè s’estimulava, que si jo era massa protectora, que si “ui, que possessiva” o també allò de “es pensa que només ha tingut fills ella”. Jo només feia 15 dies que era mare i ja es deia tot això, molt probablement. Jo no ho podia evitar fer el que feia, i sincerament, tampoc volia. Les hormones d’una dona que acaba de parir, que alleta la seva criatura, que està en ple postpart, fan precisament que passi això si està realment vinculada al bebè. Fa que no pugui tolerar res que al bebè li sigui desgradable o que pugui pensar que li és desagradable.

Què feia jo? Doncs, sense arribar a ser maleducada, no deixar que agafessin a la Laia. Ella m’ho posava fàcil perquè a la que veia que algun desconegut volia agafar-la a coll, ella ja es posava a plorar. El desconegut en qüestió s’acollonia, i conflicte resolt. El problema, però, el tenen altres mares quan els seus fills només fan que dormir just quan se’ls estan passant com pilotes de rugby. Algunes vegades aquestes escenes succeeixen a la mateixa habitació d’hospital. El nen/a dorm i cada un que entra l’agafa a coll. Hi ha familiars que diuen “ho veus? Li agrada estar amb mi!”. Jo més aviat penso que opten per evadir-se. El que està passant els és tan estrany, tan aliè, tan lluny de les seves necessitats més bàsiques que opten per posar el pilot automàtic i adormir-se, com si així, haguessin de sentir menys, o de patir menys. Perquè desenganyem-nos… un bebè que acaba de sortir de la panxa, el que vol, és o bé tornar-hi (perquè s’hi estava molt bé) o passar-se el màxim d’estona possible als braços de la mare sentint-li l’escalfor, el cor i la veu.

Perquè els bebès ho capten tot; totes les energies, els malshumors i els bons, les bones vibracions, i les que no ho són tant, totes les veus, i els tons,… i se’n van carregant, i carregant, i carregant. Potser dormen hores mentre hi ha un xivarri de por en un àpat de Nadal, per exemple, i ens els passem els uns als altres tot dient: “oh, quina monada!”, però aquell vespre, o l’endemà (perquè a vegades els costa acabar de treure-ho) comencen a plorar desconsoladament, amb uns crits trencadors que ningú relaciona, que ningú entén. I miren el bolquer, i si té febre, i ja es plantegen si dur-lo a urgències… perquè… “què carai li passa a aquest nen?” Quan en el fons, a vegades tot és molt més senzill, tot és molt més fàcil. Només cal que ens posem a la seva pell, que intentem sentir, connectar-nos-hi. Que intentem imitar el que ells fan tan bé; fusionar-se, i aleshores potser entendrem i sabrem què vol a cada moment, què li fa falta, que anhela i què busca.

El que tinc clar és que molts, si poguessin parlar, dirien “som bebès, no pilotes de rugby” i ens farien pujar els colors.