Tornar a la feina després de ser mare

Tornar a la feina després de ser mare és un dels temes més difícils de tractar. Perquè quan estem parlant de baixes de maternitat tan irrisòries, separar-se dels nadons és tremendament dolorós. Sí, hi ha qui no ho pateix i qui no ho viurà així, però crec que no és la majoria. La gran majoria de dones que han de separar-se a les 16 setmanes o a les 8 en altres països, o a les 10, pateixen horrors i els fa mal el cos i l’ànima. Perquè els seus nadons són encara tan petits i les necessiten tant, que en sortir de casa no poden parar de plorar (elles!). Perquè elles també els necessiten molt. Moltíssim, i de vegades no n’ets conscient fins que no has de sortir per la porta.

Era difícil fer un vídeo d’humor sobre aquest tema i de fet, és més un vídeo d’indignació, de protesta, que un vídeo d’humor. Perquè gràcia, no en fa, aquest tema, al contrari. A mi, més que gràcia em fa enfadar. I molt.

Aquestes baixes maternals no estan per les necessitats dels nadons i això és evident. Perquè com explico en el vídeo, si hem d’alletar 6 mesos a demanda i en exclusiva, ¿com s’entén que haguem de tornar a la feina a les 16 setmanes? No té cap sentit. Bé, sí, el sentit de la productivitat. No el de les necessitats satisfetes de nadons i les seves mares.

Jo vaig tenir la sort que la meva mare es dediqués a acompanyar parelles en la seva gestació i també després del part. En una etapa en què les meves amigues ni tan sols havien estat en contacte amb nadons, jo veia més sovint del que m’hagués agradat, mares plorant perquè li explicaven a la meva mare que tal dia havien de tornar a treballar. Se’ls trencava l’ànima. I jo ho veia. Tant em va commoure el tema que quan ni tan sols sabia si tindria o no fills em vaig dir a mi mateixa que estalviaria per no haver de passar pel que elles passaven. I així va ser.

El dia que la gran feia 16 setmanes vaig escriure aquest post amb el meu sentir d’aleshores:

16 SETMANES

Tenim un problema, i no només a Espanya sinó en molts països. La prioritat no són els nens, ni les seves mares, ni els seus pares. La prioritat és una altra cosa anomenada diners, productivitat, feina… I això implica un dolor tan gran a la societat que estic convençuda que ens passa factura més tard o més d’hora.

Necessitem altres mesures de conciliació de la vida laboral i familiar. Necessitem posar en valor la maternitat, aquest temps que molts creuen que no és feina però que moltes sabem que mai hem treballat tant com quan som mares. Necessitem re-situar la maternitat i la paternitat, necessitem mesures de suport, necessitem estar presents en la vida dels nostres fills, hem de posar-los en valor, hem d’escoltar i atendre les seves necessitats. És urgent que canviï la mentalitat social sobre aquests temes i sobretot, que els nostres polítics canviïn de perspectiva. No n’hi ha prou amb escoles infantils. El canvi ha de ser estructural, de mentalitat, de prioritats.

Avui a Facebook em demanàveu consells en cas que el vostre fill plori quan us n’aneu a treballar… En aquest post us explico una mica la nostra experiència que espero que us serveixi:

QUAN PLOREN PERQUÈ MARXES

Tinc pensat fer un ParenTips sobre consells en aquest tema de feina-conciliació-nens que troben a faltar als seus pares. No puc dir-te quan, perquè tenim les vacances a tocar, però el faré.

Si has de tornar a treballar aviat. Si ja ho has fet i ho estàs passant malament. Que sàpigues que t’entenc i que t’acompanyo. Plora-ho. Enfada’t. Treu-ho. Que no quedi res a dins.

Una abraçada.

PD: Si el teu fill i tu ho esteu passant malament amb la separació i han començat a sortir enyor, tristesa… et proposo que t’apuntis a la xerrada online que faré el proper 6 de juliol perquè entenguis millor què viu el teu fill i el puguis acompanyar el màxim de bé possible. Si t’interessa, apunta’t AQUÍ.