29.3.2012
Yo estaba embarazada de un par de meses, me parece. Teníamos una comida de familiar y comentamos: «venga, por cada palabrota que se diga, dejamos un euro… porque claro, tenemos que dejar de decir este tipo de palabras, que hay un bebé en camino». Cuando todavía no habíamos acabado el segundo plato ya habíamos desistido. Estaba claro que si continuábamos el camino de ir dejando un euro en un bote por cada palabra malsonante… tendríamos que pedir un crédito a La Caixa. Y no es que nos pasáramos mucho, me parece… pero claro, el «ostia», el «mierda», «coño»… digamos que iban saliendo de la manera más normal, casi sin darnos cuenta…
A mi padre no le ha gustado nunca que diga palabrotas. Y lo entiendo. Lo entiendo ahora que soy madre. Hasta antes de tener a Laia me ponía muy nerviosa que todo el día me regañara por las palabras que utilizaba y cómo las empleaba… «Miriam, ¿hace falta que hables así?» Y supongo que tenía razón… necesario, necesario, no era, pero supongo que me había acostumbrado y había palabras que daban fuerza a la frase… Como aquel «puto» que a menudo aparece delante de alguna palabra. No hace falta que os ponga ejemplos, ¿no?
Pues bien, volviendo al tema: intentábamos tomar conciencia pensando que había una niña a punto de nacer y que la mejor manera de que no dijera palabrotas era que no las oyera o al menos, no en casa. Cuando nació confieso que nos relajamos. La veíamos tan pequeña… faltaba tanto para que hablara… Que ya me olvidé de todo. Sí es cierto que quizás a ratos decía aquello de «uf… tengo que mirar de hablar mejor» pero no pasaba de ahí. Más rápido de lo que pensaba Laia empezó a hablar. Entonces sí que vi que pronto estaríamos perdidos, que la habíamos cagado, que nos costaba demasiado dejar de decir palabrotas porque ya lo hacemos de manera inconsciente. Además, no era sólo un tema nuestro; las palabrotas aparecen por televisión casi constantemente, las oye por la calle,… estas palabras están más presentes de lo que pensamos… Pero pasaban los meses y ella no repetía ninguna. Mira que para todo lo demás era como un loro, pero por las palabras que yo temía… pues no.
El otro día estábamos haciendo un pastel ella y yo en la cocina. Tengo muy mala pata yo con esto de los pasteles. Intento ser una madre de aquellas que sabe hacer magdalenas (ay perdón, cupcakes), y que hace los postres más increíbles, pero confieso que sin éxito. Hicimos un pastel (casi el primero de mi vida) que la verdad es que quedó bastante suela de zapato… (algún día alguien que me explique cómo demonios se hace para que quede esponjoso y ¡suba la masa!) La cocina era un caos; había intentado separar seis yemas de huevo de la clara, habíamos pesado ingredientes, habíamos hecho las mezclas y allí ya no se cabía de botes, tarros, báscula,… Nuestra cocina es tan pequeña que cuando estás dentro y hay tantos trastos es inevitable estresarse. Pues bien, en pleno follón vierto la masa en el recipiente para hornear y me cae un poco. Y entonces oigo a Laia que dice con una entonación y vocalización excelente: «¡COLLONS!» (cojones, en castellano)
En este punto me di cuenta de que estamos perdidos, que hemos llegado tarde. Simulé no haberlo oído; no quería darle más importancia por miedo a que viera que la palabra en cuestión provocaba cierta reacción. Pero dentro de mí, me di cuenta de que será muy difícil que Laia no diga algunas palabras malsonantes. Porque yo, al igual que me veo incapaz de dejar de morderme las uñas (a no ser que me quede sin dedos), también veo muy difícil dejar de decir palabrotas. Pero lo intentaré, lo prometo.
Por eso, parejas embarazadas que aún estáis a tiempo, parejas con bebés todavía pequeños… haced la prueba del euro y os daréis cuenta de hasta qué punto es difícil dejar de decir palabrotas. Esforzaos más de lo que hicimos nosotros, y quizá tardaréis un poco más a escuchar a vuestros hijos decir: «¡Cojones!»… o cosas peores.
¡Mucha suerte!
11 respuestas
ja,ja,ja i espera’t…, sobretot quan vagi a l’escola.
Per mi , això de les paraulotes és com quan procures que no juguin amb pistoles, etc. I després, et ve un dia de l’escola i la veus que comença a jugar a disparar a tothom o diu alguna paraulota que estàs segura que precisament aquesta no la dieu quasi mai a casa.
O pitjor, com que dir paraulotes ,molts cops, ja ens surt de manera inconscient, de vegades s’escapa un » collons » o » merda » i la sents,
» però mama , això no es diu,oi? »
Nosaltres , si la sentim dient paraulotes, intentem no donar-li importància, perquè molts cops no sap ni que volen dir , però , si veiem que n’abusa parlo amb ella i li explico que hi ha paraules que és millor no dir i si puc li dono alguna alternativa, com , enlloc de dir «òstia » doncs que digui » ostres «. Però , suposo que és un tema que no es pot controlar mai del tot, com no sigui amb l’exemple a casa i que , amb el temps, a ells no els hi soni bé quan algú diu massa paraulotes
Per cert,si vols que un pastís quedi esponjós com de pastisseria, el truc està en batre les clares a punt de neu ( que sembla nata muntada )i els rovells també fins que quedin espumosos i jo no he aconseguit fins que ho he fet amb unes varilles elèctriques ( és que s’ha de batre molt ràpid)
Mònica,
la veritat és que tinc uns lectors que no sé si us mereixo!!! A més d’explicar-nos com us ho feu amb les paraulotes (gràcies pel consell), m’expliques el tema pastís! 🙂 Sí, el tema punt de neu diguem que el vaig fer de «passa que t’he vist», perquè fer-ho manual cansa lo seu! A més, jo amb aquest tema tinc poqueta paciència i quan ho vaig veure una mica maco vaig dir «ja està», però clar,… no era prou. En fi, potser ens haurem d’acabar comprant un robot que ho faci ell i no m’hi hagi de deixar el braç!
Gràcies i un petó!
antes o después alguna dirá es inevitable. Con Clàudia lo q hicimos fue que ella era la encargada de sellarnos los labios cuando nos escuchara una palabrota (y qué bien las distinguía) incluso ahora, a punto de cumplir los 10 años, si se nos escapa alguna se oye de fondo «séllate los labios»
🙂
Vaya, vaya… así que os controla ella a vosotros! 😉
Y qué difícil es no decir ninguna…
Besos.
No saps com t’entenc, Míriam!!!!!
Per animar-te una mica he dir que a nosaltres ens va passar exactament el mateix amb l’Oriol quan tenia l’edat de la teva Laia, amb la mateixa paraulota (ens vam quedar glaçats quan el vam sentir) i també vam pensar que estavem perduts però ens vam fer el ferm propòsit de no dir més paraulotes i de predicar amb l’exemple i la veritat és que ho vam aconseguir!!!!!!!
Amb la Laia ha estat més fàcil ja que ella ja ha nascut en una casa on pràcticament no es diuen paraulotes.
Ara, quan van a l’escola aprenen cada cosa…..és increïble!!!!
Amb el tema pastissos no et puc ajudar, ho sento. Sóc un desastre total!!
Hola, Anna.
Sí, és cert. Tinc la sensació que des del dia que va dir «collons» amb aquella pronunciació i entonació d’adolescent de 16 anys hem pres una mica més de consciència i potser ens hem reprimit una mica més a l’hora de dir-ne. Però és que n’hi ha que surten automàtiques, oi? El famós «osti», el «merda», i tantes d’altres…
Veig que no sóc l’única que no sap fer pastissos 😉
Petons.
Aquest article és de puta mare. De collons! 😉
El Jan (2 anys i 9 mesos) ha après a dir-ne i sap quan utilitzar-les (quan una joguina no li encaixa, quan li cau el que porta a les mans…). No és molt freqüent però sí de tant en tant. Concretament deixa anar un «Kuyóns», que et deixa assegut a la cadira. Optem per no donar-li importància ni en un sentit ni en un altre però, això sí, fem un somriure còmplice amb sa mare. De moment no passa d’aquí.
Hola, Jofre!
Veig que la paraula «collons» o «Kuyóns» cotitza a l’alça! I sí, això de la mirada ràpida a la parella rotllo «ho has sentit?» també és una situació que hem viscut 😉 I després, quan ella ja dorm, diem allò de: «hem de mirar no parlar millor»…
En fi, esperem que no vagi a gaire més…
Un petó.
jajajajajaa aissss quin riure!!!! El Joan no en diu encara, bé tampoc es que en diem moltes a casa però no s’ha donat el cas.
Tenim un amic del Joan que en diu moltes i quan estem junts, bé jo em tinc que girar perquè, em sap greu, però se’mm escapa el riure… ho diu amb una espontaeïtat i d’una manera tan clara i tan normal jejej però és clar és el que sent a casa….
Ahhh si vols amb els CupCakes et puc donar un cop de mà! jajaja m’ha fet també molta gràcia!!!
Ja, ja, ja. Lo siento Miriam pero no he podido evitar una carcajada.
Ay, yo creo que nosotros vamos por ese camino. Lo hemos ido dejando porque como no hablaba y ahora que empieza a decir ya cosas me veo incapaz (cuando me doy cuenta ya he dicho algún taco, aunque alguna vez me acuerde) de dejar de decir esas palabras.
Yo como tú prometo que lo intentaré.
Un abrazo
Hola Míriam,
com no tinc canalla (encara!)no em pronunciaré en el tema paraulotes però et passo una RECEPTA fàcil-fàcil….
Ratlles la pell de dues taronges en un bol, hi afegeixes dos ous sencers, dues mides de sucre i dues mides de farina (la mida que utilitzo jo és d’una tassa de cafè). Et quedarà ben espès però aleshores afegeixes dues pomes i dues taronges pelades i tallades a daus (tallar-les abans que res és més còmode)i amb el suquet de les taronges la massa quedarà estupenda.
Enfarines un motlle, hi aboques la massa i 35-40 minuts al forn!!!
La podeu menjar «tal qual» o decorar-la amb el que volgueu.
BON PROFIT!!!!!!!!!!!!!