Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Jo tenia uns 21 anys em sembla, i era a Síria, de viatge. Sí, aquest país del qual pràcticament ja no en queda res i d’on fuig tothom per culpa de la guerra. Les vacances s’estaven acabant i érem a Alep. De cop, una nit, em vaig començar a trobar malament, tant, que vam acabar a l’hospital on vaig estar ingressada ara no recordo quants dies. Crec que no m’he trobat mai tant malament a la meva vida. Quan aconseguia estar mig conscient només volia una cosa: la meva mare. Que hi fos, que em cuidés, sentir-la, escoltar la seva veu, que m’agafés la mà. Saber-la a prop i amb mi.
És diumenge. Us heu llevat tots junts i fa bon dia. Teniu ganes de fer alguna cosa especial i decidiu anar a la platja. Els nens criden “sí, platja!” i us poseu en marxa. Però quan tens fills, des que decideixes fer una cosa fins que la fas poden passar, com a mínim 2 hores. Perquè abans de sortir de casa us dutxeu, us vestiu, esmorzeu tots amb la calma i comenceu a preparar les coses per marxar, que no són poques: el patinet per córrer pel passeig marítim, el frisby per jugar a la platja, alguna cosa de menjar durant el viatge, bolquers, tovalloletes,etc.
Hi ha una cosa en la maternitat/paternitat que de vegades incomoda moltíssim i és que les cuirasses que teníem i que portàvem amb més o menys esportivitat i orgull, es fonen. Els nostres fills tenen la capacitat innata de veure’ns com som, més enllà del que volem amagar o desitgem aparentar. No hi ha escapatòria, quan tens fills: et descobreixen, et despullen i no hi ha cuirassa que ells no puguin travessar o fondre d’una mirada.
Avui, 21 de desembre, arriba la versió en vídeo del post “RESPIRA”, que vaig publicar l’1 d’octubre d’aquest any però que em rondava al cap des de feia molt més temps. Va ser un post que va tenir moltíssim èxit i des del moment en què en vaig escriure la primera paraula, ja el veia en imatges. El vaig pensar durant molt de temps i després, el vaig imaginar en seqüència d’imatges també durant molt de temps.
Era dissabte. Havia passat tot el matí amb les nenes i a l’hora de dinar es van quedar amb el seu pare i jo me’n vaig anar a la celebració dels 40 anys d’un bon amic. Vaig tornar a les 17:30h i les vaig recollir a casa dels meus pares. Havien estat pletòriques, em van dir. S’ho havien passat molt bé, havien muntat el pessebre… Vaig demanar si la Lua (20 mesos), havia preguntat per mi. “Un moment”, em va dir la Laia “ha dit mama? i el papa li ha explicat que eres a un dinar i ja no ha tornat a preguntar més per tu”.
Mai he tingut un avortament. Molt abans de quedar-me embarassada ja pensava la meva filla, i d’alguna manera, la sentia. La imaginava, la desitjava. Després del positiu, la seva presència tot ho abarcava. Jo era gairebé més ella que jo. Fusió absoluta. Il.lusió màxima. “Les primeres setmanes d’embaràs són les que poden ser més perilloses”, deien. Jo em tocava la panxa i li deia “no marxis, sisplau, no te’n vagis”, i tancava els ulls com qui no es vol ni imaginar que això pugui passar, tenir l’úter buit.
Diguem que ha passat avui però que pot passar (i ha passat) altres dies (sobretot si han estat moguts): La gran em demana que avui la fiqui al llit jo, que li ve de gust que xerrem i estiguem juntes i soles. Val. Però la petita té molta son així que li dic que comenci amb el seu pare i que quan hagi adormit a la seva germana, hi aniré de seguida. La petita s’adorm al cap d’un quart d’hora aproximadament i vaig a l’habitació de la Laia a rellevar al meu marit.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
