Miedo

Desaparèixer

31.5.2012

Quan treballava a la televisió, em va tocar fer un reportatge sobre persones desaparegudes. Vaig entrevistar a diversos familiars de desapareguts i suposo que no vaig acabar d’entendre la dimensió del seu dolor fins que no vaig ser mare. Aquella gent no podien fer cap dol perquè no hi havia ningú a qui vetllar, no podien passar pàgina perquè no hi havia cap pàgina per passar, només un gran interrogant que deia: “ON ETS?”. La ment juga males passades tot sovint i cadascú s’havia imaginat els escenaris més terribles possibles i també, els més agradables. Però sempre vivint amb la incertesa de si allò que imaginaven havia o no passat. Un turment constant, una espera eterna, un dolor infinit.


Quan era petita recordo haver-me perdut dues vegades. Una a la platja; tinc encara ara la imatge gravada de sortir de l’aigua, voler tornar a la tovallola i no trobar-la. Veure tots els parasols iguals, no saber quin era el nostre. Per sort, de sobte va aparèixer la meva àvia de no sé on i em va dir “ei, sóc aquí”, i la meva desorientació es va acabar de cop. L’altra vegada que em vaig perdre va ser a Tàrrega, a la Fira del Teatre: jo ja era més grandeta i hi havia molta gent. De sobte, en un obrir i tancar d’ulls, ja no vaig veure els meus pares. “Merda, merda, merda”, m’havia perdut i mirava a un cantó i a l’altre i no els veia per enlloc. No sé quant de temps va durar. A mi se’m va fer etern. De sobte, vaig tornar a veure la llum, és a dir, la meva mare.

 

És curiós com amb tot això no hi havia pensat mai més fins ara, que la Laia corre per tot arreu i a vegades s’entesta a no voler-nos donar la mà. Ara que amb els seus amics juguen a fer-se els “grans” i a allunyar-se de nosaltres tot sabent que, sí, serem a darrera quan es girin. Potser és perquè em vaig perdre de petita, potser és perquè vaig fer aquell reportatge que em va encongir el cor, però no m’agrada treure-li l’ull de sobre. Segurament és una cosa que fem totes les mares i els pares però no havia sentit això amb aquesta intensitat fins ara, que la veig més gran, més segura, més independent. Perquè durant una bona etapa podem estar tranquil·les que aquells fills petits no es desenganxen de tu ni un segon i que a la mínima que no els mires ja fan aquell so o diuen “MAMA!” perquè n’estiguis al cas. Però arriba un bon dia que se senten segurs, que diuen que van “a Barcelona” i marxen enllà fent veure que van en tren, o d’altres que volen jugar a cuit i amagar en un lloc i en un moment que no toca i en què l’últim que vols és que desapareguin de la teva vista.

 

Jo no sé si us heu perdut mai, jo no sé si això que em passa a mi també us passa… Però suposo que és normal, oi? Jo la deixo que faci, que se senti gran, que es pensi que marxa… però us asseguro que no li trec l’ull de sobre ni a ella ni als seus amics que volen, també, fer veure que tenen 20 anys i les claus de casa! 😉

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats