Sabado, 14:50h

Dissabte, 14:50h

27.11.2012

 

A la Laia, quan alguna cosa li fa por o respecte, o hi té alguna dificultat, normalment en parla com si li estigués passant al seu fill o a algun personatge que s’inventa. Parlar-ne així li fa més fàcil explicar el que sent. Per això, en honor a ella, que és el que més estimo, explicaré avui una cosa que també m’és molt difícil, esperant que el seu sistema, avui, m’ajudi.

 

“Dissabte ella havia d’entrar a treballar a les 3 de la tarda. Havia marxat cap a Barcelona encara una mica atabalada perquè una estona abans, la seva filla havia caigut mentre jugava damunt del llit i havia picat amb el canto de la tauleta de nit al front i la galta. Li havia posat gel, l’havia calmat, però s’havia endut un bon ensurt: totes dues. Quan va arribar a Barcelona va començar a buscar aparcament, sempre costa en aquell barri a aquelles hores del migdia. Mentre buscava, no es va adonar que el semàfor es posava en vermell i va creuar, totalment confiada. Per la cruïlla venia un altre cotxe que de sobte se li havia posat el semàfor verd i simplement, havia continuat la marxa sense adonar-se que ella també creuava. Se l’havia endut per davant. No hi va haver ni soroll de frens, ni cap pitada. Ella només va notar un impacte sec a l’altra banda i va sentir com saltaven els airbags laterals, que van fer que com a mínim, no piqués amb el cap al vidre. No entenia res, no sabia què havia passat. No va perdre la consciència però se sentia estabornida. L’altre cotxe, petitet i poca cosa, va bolcar. Ella va sortir del cotxe i tot de gent va anar a veure, ella també, si els de l’altre estaven bé. Se sentien veus i ella només pensava una cosa “per favor, que estiguin bé, per favor, que no hi hagi cap nen, per favor, per favor…” Finalment els van aconseguir treure per la finestra. Aparentment no s’havien fet res, no tenien ni sang ni ferides físiques visibles. Elles ploraven i ell cridava enfadat. “He estat jo”, va dir ella “Te has saltado el semáforo”, va dir ell indignat, “Ho sento, no me n’he adonat”. Ell era molt jove, 19 anys em van dir, elles encara més. Estaven molt espantats. Ella també, evidentment, però potser l’edat feia que estés una mica més serena. Va demanar-los perdó deu vegades o més. No sabia què havia de fer ni com havia de procedir. Encara no havia plorat. Quan va arribar el pare dels nois la va escridassar. “Ho sento moltíssim, no ho he fet expressament…” va dir ella. Un matrimoni molt amable que havien vist els crits de l’home es van apiadar d’ella i li van dir “no li facis cas, s’ha espantat”. Van repetir-li un cop i un altre que això passa moltes vegades, que ens pot passar a tots, que només cal un segon per despistar-te, que no passaria res, que tot aniria bé, que les assegurances ho arreglarien i que l’important era que tots estaven bé. Va trucar a la feina “Acabo de tenir un accident”, li va dir a un dels seus millors amics “Ara vindrà algú a ajudar-te, tranquil·la, no et preocupis per res”. 5 minuts més tard apareixien dos companys de feina i ella, aleshores, en veure’ls, sí que van començar-li a saltar les llàgrimes “no l’he vist, no l’he vist! Com m’ha pogut passar una cosa així!”, repetia. Però ella no podia pensar en res més que en què era culpa seva i en què haurien pogut fer-se molt i molt mal. Uns bombers li van dir que entrés a l’ambulància, que havien de mirar si estava bé. A ella li feia mal el coll. Allà tancada va començar a plorar, adonant-se ja més de tot, i pensant “quina merda, quina merda!”. Va trucar a casa i li va dir al seu home “estic bé, no et preocupis, estic bé”, no volia que ni ell ni la seva filla es preocupessin per res… L’amic i company de feina es va ocupar de tot i ella no va haver de fer res més que deixar-se fer. Quan tot ja estava més calmat el pare dels nois va fer arribar les seves disculpes “que me perdone si le he hablado mal”. Se la van endur a l’hospital. Radiografies. Res trencat, esquinç cervical. Ella havia perdut les ulleres, devien ser al cotxe. Les llàgrimes no s’aturaven, cada cop que pensava en el que hagués pogut passar, li feia mal el cor. “A Barcelona passen coses d’aquestes cada dia”, li deien, però això a ella li era igual. Com li havia pogut passar una cosa així, es repetia… L’assegurança es va mobilitzar i la van dur a casa. Pel camí va començar a rebre missatges de mòbil, la veu havia corregut. Quan va arribar, la seva filla se la va mirar amb desconfiança pel collaret que immobilitzava el coll. “No passa res, carinyo, és perquè no em faci tan mal” la va tranquil.litzar. “Estic bé… Que t’has espantat?” “NO” va dir ella, però després va saber que havia estat plorant una estona dient “Vull la mama”. Va abraçar la seva mare, que era qui cuidava la nena en aquell moment i no va plorar. No volia que s’espantessin encara més. Es va posar el pijama com va poder i es va estirar al sofà. Eren gairebé les 20h del vespre i no havia menjat res des de les 10:30h. Entre la patacada del migdia de la seva filla i més tard la seva, l’estómac s’havia tancat del tot. Els jocs de la seva filla van distreure-la lleugerament fins que va arribar el seu home. Quan el va veure entrar per la porta i es van creuar la mirada ja no va poder dissimular més. Es va posar a plorar mentre ell l’abraçava ben fort i li deia “quin ensurt més bèstia, eh… tranquil·la, això ens pot passar a tots… quan condueixes, tens molts números de loteria…”.

 

Van anar a dormir tots a les 22h. Ella va tenir insomni. Tenia molt mal de cap i a més a més, tampoc li parava de donar voltes al que havia passat. La culpa.

 

L’endemà encara li feia més mal tot. Era un dolor com general de tot el cos, sumat al dolor intens cervical i com si tingués agulletes escampades pels racons més impensables. Tocava pair i ho va anar fent. Prenent consciència i adonant-se que en els 18 anys que feia que conduïa amb milions de quilòmetres a l’esquena, era el seu primer accident conduint ella. Potser és cert que s’havia confiat una mica amb el pas del temps, i que amb el cotxe, no et pots refiar mai, mai, mai. Hi has de posar tots els sentits. Sempre.

 

Ara, no es cansa de donar les gràcies als seus companys de feina i a la vida: per haver estat tan generosa i haver fet que ni als de l’altre cotxe ni a ella els passés res. Li sembla que ha après la lliçó, si és que n’hi havia. Sap que estarà uns dies masegada i que encara hi donarà voltes… Tothom diu que és normal. Té por de tenir por de tornar a agafar el cotxe. Però ella, el cotxe, el necessita i ho haurà de superar. Sí o sí.”

 

Sí, la tàctica de la Laia funciona. No m’ha estat tan difícil com em semblava explicar el que em va passar dissabte. Ara que ja ho he buidat i que m’ha estat terapèutic, espero tornar, demà, amb els temes que de debò interessen en aquest blog, els de maternitat, paternitat i criança.

 

Disculpeu el parèntesi.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats