Los cuerpos

Els cossos

17.12.2012

 

Escric aquest post a la una i deu de la matinada del dissabte. L’últim que he explicat a la ràdio és que havien identificat els 20 nens morts a Newtown, als Estats Units i que la gran majoria tenien 6 anys. Però amb el que no puc deixar de pensar és en l’últim que he llegit: els pares havien identificat els cadàvers a través de fotos, per no fer-los més dur el trauma. I no he pogut evitar pensar: “a mi m’agradaria poder-la tocar”. I això, aquest pensament, m’ha impressionat. Com si de sobte m’adonés de la importància del tacte, fins i tot, en casos així.

 

És cert, per sort, no estic vivint jo la situació que els toca viure a aquells pares i per tant, costa molt valorar en un cas tan bèstia com aquest, què seria millor o què preferiries. Però no puc deixar de pensar-hi… Imaginar-me no poder-la veure de debò, no poder-la tornar a tocar, no poder-la tornar a abraçar se’m fa terrible. Fa poc vaig llegir un text d’uns pares que havien tingut un fill que havia mort al cap de poc més de 24 hores. Cada una d’aquelles hores havia estat damunt seu, damunt dels pares i les hores posteriors també. Per anar integrant el dol, per poder-se’n omplir al màxim per, després, deixar-lo anar. És cert que el cas no té res a veure i disten anys llum l’un de l’altre. És cert. Però em va impactar molt com aquells pares descrivien el que havia significat per ells també, acollir aquell cos ja mort del seu fill. Abraçar-lo, acaronar-lo, tocar-li els cabells, fer-li petons… i anar veient com es refredava i com de mica en mica anava deixant de ser el seu fill per ser, només, un cos. Perquè el seu fill ja era en una altra banda…

 

I potser és perquè porto tota la tarda parlant d’aquests nens, potser és per aquest text colpidor que vaig llegir… però avui tinc més ganes que mai de fer el que faig cada dissabte quan arribo a casa i vaig a dormir. M’acosto a ella i instintivament, l’oloro. Simplement.

 

M’agrada olorar-li els cabells i és una cosa que faig gairebé ja sense ni adonar-me’n. Després li faig un petó a la galta o al front i tot seguit li dic “t’estimo” ben fluixet a l’orella perquè estic segura que una part d’ella, ho sent. Després li agafo la mà, aquella maneta petita que cada dia n’és menys, i finalment m’estiro, al seu costat. Li faig un petó a ell, que és a l’altre, i m’adormo, feliç de sentir-los a tots dos a prop meu. De poder-los olorar, de poder-los tocar, de poder-los dir coses ben fluixet a l’orella, de sentir-me’n ben a prop.

 

Avui em costarà adormir-me. A vegades és difícil treure’t coses del cap quan t’han entrat ben endins… I sé que tornaré a pensar en les fotos, i en com em sentiria jo si no em deixessin veure els meus fills, si jo fos una mare d’elles i no em deixessin tocar-los, acomiadar-me’n, tot i saber que som molt més que un cos, per més que alguns diguin el contrari. Potser el que necessitaria, si fos una d’elles, seria tornar a tocar els seus cabells, olorar-los, agafar-los la mà i fer-los petons a la galta per tenir la certesa que ja no són allà, que ja no habiten aquells cossos plens de bales i que, per sort, són en una altra banda.

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats