Escuchar

El do

29.2.2012

La Janis Joplin sempre m’ha agradat. L’he escoltat des de petita i encara ara molts dies me la poso a tot volum al cotxe quan torno de treballar. És curiós perquè avui, mentre intentava seguir-la cantant he recordat per què m’agrada tant; una amiga de la meva mare cantava les seves cançons i ho feia molt bé. Jo devia tenir quatre o cinc anys quan els meus pares es trobaven amb un grup d’amics i sempre acabaven cantant. Ma mare sempre tocava la guitarra (en aquella època s’hi dedicava, de fet) i em meravellava com de bé la tocava i alhora, com de bé encaixaven els seus sons, amb la veu de la Rosa que cantava cançons que em fascinaven i que, aleshores, no tenia ni idea que eren d’una tal Janis Joplin que havia mort de sobredosi sis anys abans que jo nasqués.

Amb els anys, no m’he pogut ni volgut desenganxar de la Joplin, suposo que perquè em transporta a moments molt feliços de la meva infantesa i qui sap si també perquè amb ella vaig descobrir què era tenir un do. Quan estàs amb algú que et mostra el seu do no pots fer res més que quedar-te callat, amb la boca oberta, intentant assaborir aquell moment màgic que et regala. Una veu increïble que et transmet un mar d’emocions, un piano que sona com mai hauries dit que pogués sonar un piano, uns moviments executats per una ballarina esplèndida que et deixa sense alè… Però també un conferenciant, un humorista, un fuster, un cuiner, una professora, un jugador de futbol, un metge o una directora d’orquestra. Sempre he cregut que tothom té un do i que l’única gran dificultat és trobar-lo, confiar-hi i cavalcar junts.

En la meva adolescència, que ja creia aquestes coses, hi va haver una època que em feia molta por no trobar el meu i alhora, em sabia greu tenir la certesa que no tenia el do de la Rosa o de la Janis Joplin. Potser per això sempre he dit que si mai torno a néixer em demano tenir una gran veu que em permeti arribar als aguts que no aconsegueixo cantar al cotxe quan torno de treballar 😉

Ara, quan miro a la Laia mentre juga, gairebé sempre amb les seves nines i els seus “fills”, em pregunto quin deu ser el seu do i si sabré o sabrà ella veure’l. M’ho pregunto encuriosida i sento il·lusió de saber que serà un moment increïble; el de sentir dins meu… “és això! Aquest és el seu do!” A vegades, depenent dels tombs que et faci donar la vida, pots trigar moltíssim a trobar-lo. Hi ha gent, fins i tot, que potser no el troba mai… però juraria que són molt poques persones. La resta, o el troben i l’exploten, o saben quin és i a vegades per por, manca de seguretat o per desídia, decideixen conscientment donar-li l’esquena. En tot cas, espero que ella no formi mai part d’aquest últim grup. Perquè anar en contra del do que tenim és una llàstima primer per a nosaltres mateixos però just després, per la resta de persones que podrien gaudir-ne.

Jo fa anys que busco el meu i tot i que encara no estic segura d’haver-lo trobat, sé que cada dia és més a prop. Hi ha dies que tinc la sensació que ja gairebé l’oloro… que cada vegada el tinc més a tocar de la punta dels dits… I quan sento això em poso enormement contenta perquè s’esvaeix aquella paranoia adolescent i perquè estic més a prop de saber què carai he vingut a fer aquí. Perquè el que encara no he dit i que és més important, és que el do té a veure amb el que ens ha dut on som. I això, després de la gran pregunta del “QUI SÓC” et permet desvetllar-ne una altra que és “PER QUÈ”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats