El meu part

(Abans que res; heu de saber que el meu part va ser llarg, molt llarg. I per tant, el text que segueix, també ho és. Ho hagués pogut resumir, però aleshores no seria… “el meu part”).

 

Gener 2011

 

Ja us ho dic d’entrada, trencant potser tota intriga; el meu part no va ser com m’havia imaginat. I aquesta va ser la meva primera lliçó; en el part, com en tantes altres coses, t’has de lliurar al que ÉS, sense esperar-ne res. Perquè de res va servir haver fet milions de visualitzacions del naixement de la meva filla. Dins meu, m’assegurava que jo estava preparada per tot el que pogués passar aquell dia, però en el fons, jo només m’havia preparat per un part més aviat curt, vaginal i natural. I francament, no va ser cap de les tres coses. No em malinterpreteu, no estic dient que fos un “mal” part o que no en tingui un bon record. Simplement dic que el que va ser i el que jo esperava, no va tenir res a veure. Bé, potser hi van haver punts de coincidència; la connexió entre els tres, i que vaig experimentar en mi una força física i psíquica que era justament el que havia llegit en molts llibres; vaja, que les dones estem preparades per parir.

 

Però en fi, anem de cara al gra. Jo sortia de comptes el 15 d’agost, i la meva filla, puntual com ella sola, aquell dia a les set del matí, va decidir que havia arribat l’hora de sortir. Vaig començar amb contraccions, encara fluixetes i més que suportables. A les nou del matí vaig avisar el meu company i vam trucar a una bona amiga llevadora. Ens va dir que vindria de seguida. “Encara no has borrat el coll d’úter”, em va explicar, després de fer-me un tacte, “O sigui que encara falta però vaja, jo de tu –referint-se al meu company- ja no marxaria gaire lluny perquè pot ser llarg o pot arrencar ràpid, això no ho sabem”. O sigui que, il·lusionats, vam anar experimentant això de les contraccions. Sentia que aviat veuríem la Laia, que aviat l’abraçaríem i sabríem la cara que tenia… jo no podia esperar més. En tenia unes ganes immenses que es traduïen, ho he d’admetre, en certa impaciència. Les contraccions venien encara força separades i, per la meva sorpresa, a les cinc de la tarda es van aturar en sec per tornar més o menys iguals cap a les nou de la nit. D’aquesta manera, em disposava a passar la primera nit de contraccions a casa, una mica desconcertada perquè no m’esperava que això de posar-me de part fos tan lent… I tan lent que va ser!

 

Diumenge va començar més o menys igual. El coll d’úter estava una mica inflamat i per això em vaig començar a prendre homeopatia, concretament àrnica. Vaig començar a pensar si hi havia alguna cosa que pogués estar bloquejant el naixement de la Laia… alguna cosa emocional… alguna por… i francament, no trobava res que pogués estar impedint que Laia nasqués. És més, em sentia profundament preparada, amb moltes ganes i realment experimentava que m’abandonava amb cada contracció. Diumenge al migdia van començar a ser més fortes i jo em sentia una mica cansada de tota la nit de contraccions i sobretot, de pensar que allò encara no arrencava. Estava sorpresa. Estàvem sorpresos. Tot dos. Qui sap si la Laia també. No era així com ens ho havíem imaginat… Diumenge a la tarda, altra vegada (oh, sorpresa), les contraccions es van tornar a aturar i aleshores ell i jo vam dir: “Prou. Marxem a passejar. Desconnectem, sortim de casa”. I així vam passar una tarda agradable passejant tranquil.lament. Vaig decidir que aniria a dormir d’hora si les contraccions em donaven treva però la llei de Murphy és moooolt poderosa i quan m’estava rentant les dents a les deu de la nit per ficar-me al llit, vaig sentir una contracció i altre cop, tornava a ser forta. No he dit encara que en cada tacte, just després de veure quina cara posava la meva llevadora mentre buscava les paraules per dir-me que allò encara no arrencava, em posava a plorar. No ho podia entendre, no sabia què era el que no rutllava, el que no tirava endavant. I em sentia culpable… era alguna cosa que jo no feia bé? Era alguna emoció no revelada, alguna por, el que no deixava néixer la meva filla?

 

La nit de diumenge va passar igual que la del dissabte. Bé, igual no perquè jo estava més cansada i més adolorida. Dilluns començava el dia igual que els anteriors i jo ja no entenia res de res. Estava desanimada i realment pensava que la Laia no naixeria mai. Tenia la impressió que es quedaria a la panxa per sempre més! Entre decepcions i alguna llàgrima, també hi va haver temps per moments de màxima alegria i il·lusió, malgrat tot. A casa, acompanyada pel meu home, la meva llevadora, la meva mare… Només a estones, perquè de sobte tenia necessitat d’estar absolutament sola. Vaig demanar a tothom que desconnectés el mòbil perquè em feia posar terriblement nerviosa sentir que tothom trucava per saber “ja ha nascut? Encara no?”.


La nit de dilluns va ser la més dura. Amb contraccions ja molt fortes, cada cinc minuts, no trobava la manera de descansar, ni de dormir, ni de concentrar-me, ni de respirar com havia après a fer-ho. Recordo com si fos ara que jo no podia passar les nits al llit perquè quan venien les contraccions em feien molt mal si no estava dreta. Per això em vaig traslladar al sofà, on m’era molt més fàcil posar-me de peu de seguida, encara que estés dormint. El meu company no volia que estés sola i aquella nit em va acompanyar tant com va poder, malgrat que en aquells moments, ben poca cosa li deixava fer, jo!

 

Dimarts al matí vam veure la llum. Les contraccions ja eren seguides, fortes… i vam anar a l’hospital. “Estàs dilatada de 3cm”, em van dir “i per tant, ja estàs de part. Et pots quedar, si vols”. Però vaig tornar cap a casa… Volia dilatar en el meu entorn. Lliçó número 2: Els parts no els controlem. No controlem res.

 

Vaig arribar a casa i va ser un matí llarg i amb moltes contraccions que malgrat que ja no es van aturar, malgrat que jo hi posava tota la intenció en abandonar-me i obrir camí a la Laia, no van fer gaire feina. A les 17h de la tarda ingressava a l’hospital amb l’esperança que potser trencant la bossa de les aigües tot aniria més ràpid. Ens van tractar molt bé. Em vaig instal·lar dins la banyera i em sentia feliç “ara sí que falta poc”, em deia per dins. Però encara van faltar 13 hores més fins a poder veure la meva filla Laia. 13 hores d’il.lusions, decepcions, rialles i plors en veure que res anava com havíem previst, que el que havíem somiat, s’esmicolava a trossets i ens havíem d’abandonar ja no a l’instint i la natura sinó a les mans dels metges. La Laia va néixer a les 6:29h del matí, per cesària.

 

Era preciosa. És el primer que vaig sentir que deia el ginecòleg “Oh, quina nena més gran i més maca, mireu quina cara!”… i jo plorava i plorava… Tremolava sense parar fent bots sobre la camilla del quiròfan (efectes de l’anestèsia) i em sentia tan sola i desamparada… “La vull veure, la vull veure”, cridava entre sanglots… Em van fer esperar uns minuts i finalment me la van dur embolicada i me la van acostar a la cara. Li vaig fer mil petons i li vaig dir “T’estimo, Laia, t’estimo, t’estimo”… Recordo encara ara com em mirava; tranquil·la, serena. La van dur amb el seu pare. Al cap d’uns minuts ens van deixar trobar tots tres un moment de no-res, ni a 15 segons, no va arribar… “Tenim una filla preciosa”, em va dir el Marc amb cara d’orgull i de felicitat, amb la seva filla als braços. I jo plorava, i plorava…

 

A la sala de reanimació, sola, vaig plorar tant, que en algun moment vaig pensar que m’hauria quedat sense llàgrimes. “No ploris”, em deien les llevadores i fins i tot el ginecòleg, espantat per tanta plorera. A la nostra societat no agrada veure plorar la gent. Incomoda. I remou, evidentment… però en aquell moment els era més fàcil dir-me que no plorés que intentar entendre’m i acompanyar-me en el meu dolor.

 

Sentir-me jutjada en aquell moment em va indignar de tal manera que vaig deixar anar alguna arenga de l’estil: “Tinc tot el dret de plorar. El part que volia no ha estat possible. Estic sola aquí, tremolant mentre el meu home intenta, a l’habitació, que la Laia no s’adormi perquè quan arribi jo li pugui donar el pit. Acabo de ser mare i no recordo ni la cara de la meva filla perquè me l’heu ensenyada 2 segons! Deixeu-me plorar perquè quan pugi a l’habitació pugui retrobar-me amb ella en pau i tranquil.la”. Però no hi havia manera… els comentaris de “amb la nena guapa que tens… ja està, tot ha anat bé” no s’aturaven… Era més dur sentir-me sola estant acompanyada amb aquests comentaris, que haver estat absolutament sola i plorant a gust, sense retrets ni judicis. I des d’aquí un missatge als professionals de la salut que tracten amb pacients, i en aquest cas, amb mares acabades de parir; sisplau, acompanyeu-nos en l’alegria o en el dolor. I si no en sabeu, calleu.

 

Per sort, al cap d’una hora i quart d’haver nascut la Laia, ens retrobàvem tots tres a l’habitació de planta. El Marc em va donar la meva filla, la vaig abraçar fent-li petons al cap, i ens va abraçar a totes dues. Aleshores em vaig sentir a casa. I vaig poder plorar d’alegria, de felicitat, de dolor, de pena, de goig i d’agraïment a la vida, per haver-me donat una filla i per haver-me ensenyat tantes coses en els quatre dies més intensos que he viscut mai.

 

(Per cert, diagnòstic; cesària per desproporció)

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.