Els efectes de la crisi

10.1.2013

La crisi té mil cares i més de mil conseqüències. Avui vull parlar d’una que he anat detectant l’últim any i mig respecte la maternitat. Fa un temps moltes mares després de parir, t’explicaven que s’allargaven la baixa maternal amb un permís sense sou d’uns mesos, o que tornaven a treballar però amb una reducció de jornada. Ara no. La crisi, la situació que viuen moltes famílies amb, tot sovint, un membre a l’atur buscant feina desesperadament, ha fet que moltes mares ni tan sols es plantegin cap altra opció que la tornar de seguida a la feina. I tornar tal com els diuen, encara que els hagin canviat condicions, horaris, el que sigui. Només cal fer un cop d’ull als testimonis que van rebent la gent de Conciliación Real Ya. Coses que abans no es permetien, ara no només es permeten sinó que s’accepten sense dir ni piu.

I és lògic. Amb un fill acabat d’arribar a casa, les famílies no es poden “permetre” discutir amb el seu cap, ni quedar-se sense feina. Són temps en què la gran majoria de mares tornen a la feina al cap de 16 setmanes, i no es permeten ni queixar-se’n perquè sembla que ara, si tenim feina, l’únic que podem fer és estar contents. Entenc aquest sentiment. Entenc la decisió que prenen tantes dones, tantes famílies i alhora, em sap tan greu… Perquè una cosa no treu l’altra: podem tenir feina i estar feliços pel fet de tenir-ne i al mateix temps, lamentar profundament haver-nos de separar del nostre fill a les 16 setmanes i haver de treballar 8 hores sense veure’l.

Aquest post no és per res més que per dir que tenim el dret, homes i dones, de sentir que aquests efectes de la crisi són nefastos per les nostres famílies: que la conciliació de la vida laboral i personal ha quedat una mica més lluny amb la crisi econòmica i que podem plorar, cridar i treure tot el que el moment actual de necessitat, i per tant, de no poder escollir el que més ens agradaria, ens fa sentir per dins.

El que no hem de permetre que ens faci la crisi és, a sobre, fer-nos sentir culpables, males mares, males persones, o poc agraïdes perquè no estem prou contentes de tornar a treballar. No.

Veure el nostre fill gairebé acabat de néixer només dues hores, o tres o una al dia, hauria d’estar prohibit. Així, d’entrada. Perquè els nostres fills ens necessiten. Necessiten la nostra presència, necessiten els nostres braços, les nostres paraules… i no en tenen prou, evidentment, amb tenir-los només una hora al dia.

Jo dic ben alt i fort que aquesta crisi té uns efectes devastadors per moltes famílies i sobretot, pels més petits i vulnerables. Que m’entristeix veure com anem tant enrere, com hem anat fent passos de cranc en conciliació laboral i personal. Que una vegada més queda palès que vivim en un món que no té en compte els nens, que els menysté i que l’únic a què aspira és a poder-los escolaritzar com més aviat millor, perquè els seus pares puguin fer el que els “toca”: treballar.

Aquest post vol ser una abraçada a tantes mares que s’han de separar tant d’hora dels seus fills malgrat que fa uns anys creien que després de parir, s’agafarien un permís o demanarien una reducció de jornada. Una abraçada a les que ja no poden escollir, a les que no tenen més remei que acceptar canvis de feina, canvis d’horaris, canvis de destí, etc quan tornen a treballar perquè tenen por. Por de perdre-la. Por de què no arribin ingressos a casa. Una abraçada a les dones que han acabat creient que l’únic que tenien dret a fer era estar contentes per tenir feina i se senten culpables quan no tenen ganes de tornar-hi. Una abraçada profunda a les mares que quan marxen de casa ploren i es treuen llet en una sala de l’empresa per intentar allargar la lactància. Una abraçada a les que han de tenir dues feines perquè amb el sou d’una no arribarien a final de mes… I a les que arriben tard i cansades i veuen que el seu fill només vol anar a coll del qui veu més hores al dia: la cangur o l’àvia. Una abraçada a les que es desperten quatre, cinc i sis vegades cada nit perquè el bebè vol comprovar que la mare no ha desaparegut encara, i es lleven amb mala cara, esgotades i pensant “quina merda!”. Perquè sí… no poder gaudir dels nostres fills és una merda i veure’ls patir (poc o molt) també.

Els efectes de la crisi, en aquest aspecte, són nefastos i en notarem les conseqüències a curt, mitjà i llarg termini.

Escola l’àudio post o descarrega’l:

Descarregar