Estimat setembre

3.9.2012

L’estiu ha estat… potent. Calorós, distret, agradable, estressant a estones i tot i alguns mals moments, ha estat un estiu feliç. M’agrada viure en un lloc on l’any té estacions, i on l’estiu, la tardor, l’hivern i la primavera es noten i no són només paraules. M’agrada l’estiu perquè trenca la rutina, perquè fem moltes coses que no fem durant l’any, perquè els dies s’allarguen i perquè la calor, els primers dies, m’omple. Però també m’agrada l’estiu perquè s’acaba. Perquè ja estic farta de temperatures tan altes, de què no corri l’aire, d’anar a dormir massa tard, de massa poca rutina, de què el dia sigui tan llarg, de què la Laia vulgui marxa cada dia,… i sobretot, tinc ganes de començar això que comença quan arriba el setembre. Un nou ritme, un nou curs a vegades ple d’incògnites… Perquè ja tinc ganes d’olorar la tardor i de preguntar-me si aquest any estarem de sort i nevarà amb força…

Però a vegades el setembre també espanta… I per això, per treure’m la por, li escric aquesta carta…

“Estimat setembre… El que més et demano, és que siguis fàcil… que això d’entrar de ple en la rutina, una rutina nova que desconeixem i que ens marcarà nous horaris i calendaris, ens sigui fàcil… Sé que és inútil preocupar-se per coses que encara no han passat però ara mateix em pregunto com serem capaços de despertar la Laia a les 8 del matí, una nena que per si ella fos dormiria fins gairebé les 11! Sí, ella és d’anar a dormir tard i també em pregunto com li faré entendre que és important que vagi al llit d’hora… “Estarà cansada” em diuen molts… però jo hi ha dies que l’he vist esgotada i malgrat tot fa els possibles per no adormir-se perquè “no vull que s’acabi el dia”, em diu…

Estimat setembre… sé que estaràs ple de canvis i malgrat que em vénen de gust, a estones també em pregunto si, tots plegats, sabrem adaptar-nos-hi… ADAPTACIÓ, gran paraula quan un fill comença l’escola… I sí… et demano també una adaptació fàcil, natural, plaent i amorosa… no només de la Laia a l’escola sinó també meva al fet que hi vagi, a la nova rutina, i del seu pare, i dels tres com a família que inicia una nova etapa…

Estimat setembre… sempre m’ha semblat que ets tu, i no pas el gener, qui dóna el tret de sortida a un munt de coses noves, i jo sempre ha estat a tu a qui t’he demanat bona part dels meus desitjos. I ara, avui, et demano, que em duguis una creativitat llarga i profitosa, carregada de nous projectes i de noves idees… L’estiu ha estat intens i alhora molt gratificant a molts nivells, també el creatiu… i ara no vull que s’acabi…

Estimat setembre… amb la tardor, porta’m un cert recolliment que em permeti centrar-me, escriure, transmetre, comunicar tot allò que encara vull dir i pel qual encara no he trobat les paraules. Et demano també aprenentatge… sé que n’hi haurà, i estic disposada a integrar-lo. I felicitat, i alegria…

I enmig de tot això, et demano que ens duguis molt d’amor per poder fer tot el que hem de fer, aprendre tot el que hem d’aprendre, tirar endavant tot el que hem de tirar endavant amb dosis infinites d’amor que ho facin tot molt més fàcil, més dolç,… més feliç.

Perquè en el fons, a estones vivim en una eterna contradicció: voler deixar enrere la rutina i alhora anhelar tenir-la, voler fer passos endavant i alhora tenir-hi un cert respecte, voler deixar enrere la calor i alhora no estar segura de tenir ganes de posar-te mitjons… Però malgrat tot… sí, tinc ganes de tu, estimat setembre, i de totes les coses que hagis d’aportar-nos. Estic oberta, estic preparada… pots donar ja el tret de sortida!”

I a tu… què et fa sentir el setembre?