Ho proclamaré als 4 vents!

27.10.08

El dia que estigui embarassada ho esbombaré als 4 vents! Hi he estat pensant molts dies i n’hem parlat amb el Marc. Està decidit, quan n’estiguem, ho direm. Ho direm als que ens estimem; a la família, als amics. Fa un temps vaig començar a pensar què era millor; si esperar tres mesos i assegurar-nos que tot anava bé i que el més probable ja era que l’embaràs prosperés, o bé, deixar això de banda i fer el que ens digués el cor.

Tinc tantes ganes de tenir un fill que crec que el dia que la prova d’embaràs digui “SÍ” faré un crit tan fort que em sentiran a Kuala Lumpur! Seré tan feliç que se’m notarà a la cara. Seré tan feliç que em costarà horrors no dir-ho als meus pares, als meus avis, als meus germans, a la meva millor amiga… Com es pot guardar un secret així quan la felicitat s’escapa per la pell i se’n va, més enllà del que tu mateix pots controlar? Com podré dinar amb la meva família, com si res hagués canviat, com si tot fos com ahir, com si dins meu no hi estigués passant res de res? Em conec i sé que això em serà impossible.

D’altra banda, si no ho dic… què és, per la por de perdre’l? Per la por d’un avortament espontani? Per haver-ho dit a tothom i que finalment no tiri endavant? Per por de trobar-me algú pel carrer i haver-li de dir que l’he perdut, que se n’ha anat? Si això em passa estaré tan trista, tan abatuda, que el que més ganes tindré és que la gent que m’estima, estigui a prop meu. Que m’entenguin, que m’escoltin quan tingui ganes de dir-los que aquell fill era el que més desitjava, que m’abracin i em diguin que estan amb mi. Si l’embaràs que vull no arribés a tirar endavant m’agradaria que el fill o filla que se n’ha anat no sigui invisible. M’agradaria que la gent no canviés de tema si em venen llàgrimes als ulls, o que em miressin amb cara de pena. Voldria poder parlar del que he sentit o experimentat. Voldria poder dir que em sento buida i que el que ha passat, ha EXISTIT. M’agradaria que la gent no em digués que ja en vindrà un altre, que no passa res, que encara sóc jove i que, total, només era de la mida d’un cigronet.

El dia que la prova d’embaràs digui que estic embarassada, ho diré a la gent que estimo. Perquè visquin amb mi l’alegria. La tindran tan present i en seran tan conscients que si un dia aquell bell i preciós cigronet se’n va, m’entendran i podran viure amb empatia, també la meva tristesa.