yo no puedo parir

Jo no puc parir

Divendres, davant de 78 persones, vaig explicar el meu segon part. Vaig explicar que jo no puc parir.

Vaig explicar el que en recordo o el que en volia dir,… el que em va sortir. La Lua tenia son i es volia adormir així que em vaig aixecar, la vaig agafar a coll i vaig començar amb aquesta frase:

“Avui és el primer dia que explico el meu part. Sí, el primer dia. Perquè quan un part va “bé” i estàs contenta i feliç, tothom et pregunta com ha anat i no et canses mai d’explicar-ne els detalls. Però quan el teu part no va com es preveia, ningú et pregunta res. I de sobte t’adones que el teu part no l’has explicat mai”.

Jo volia parir a casa. Després d’una primera cesària que no sabia si havia estat necessària o no, volia/volíem posar els mitjans perquè si la Lua podia i volia, naixés a casa. Però no va poder ser.

Ni els més íntims sabien les nostres intencions; no tinc edat ni necessitat de donar explicacions a ningú, la veritat, i ho vam portar en la més estricta intimitat.

Però no va poder ser. Després d’un treball de dilatació de dos dies amb una pausa de 12 hores al mig (que em va permetre descansar i menjar a gust), les meves fantàstiques llevadores a qui sempre m’unirà un vincle amorós i invisible (la Luci Alcaraz i la Inma Marcos, de Néixer a Casa) em van suggerir d’anar a l’hospital perquè la Lua, no sabíem per què, no s’encaixava. Ella estava bé, jo estava bé, però no baixava.

Jo, dilatada gairebé en completa i amb unes contraccions amb tant motor com per haver parit aquella nit 4 fills a la piscina de part instal.lada a casa, vaig fer un crit que devien sentir tots els veïns: “Per què?!”.

No era un per què a les llevadores. Un “per què anem a l’hospital?”. No. Era un “per què, vida, no em deixes parir, a mi, amb les ganes que en tinc, amb el que arribo a aguantar de contraccions, dilatació, hores de treball de part… Per què, vida, no em deixes sentir què és que el teu fill baixi pel canal del part? Per què no puc saber què és tenir ganes d’empènyer? Era un per què, vida, em fas tornar a passar per això altra vegada?” Perquè en aquell moment vaig intuir (ara me n’adono), que tornaria a tenir la meva segona filla per cesària a l’hospital.

Encara dins la piscina em vaig aixecar, nua i animal, i em vaig abraçar al meu home. Vam plorar tots dos.

Vam plorar pel recorregut fet fins aleshores, pel desgast, per l’emoció del moment, per el bonic que havia estat tot aquell treball de part amb les llevadores a casa, pel que sabíem que venia…

Ploràvem per la intimitat que sabíem que estàvem a punt de perdre a l’entrar a l’hospital. Ploràvem junts. Ploràvem i segurament abraçats, agafàvem forces pel que havia de venir. Aquest és un d’aquells moments de la vida que mai, per anys que passin, pots oblidar.

Divendres, quan explicava tot això a parelles que ja havien parit i a d’altres que encara ho han de fer, jo plorava altre cop. Feia pràcticament 5 mesos que no plorava. A mi, el bany d’oxcitocina que em proporciona la lactància materna em provoca un efecte col.lateral i és que després no puc plorar. Suposo que sóc massa feliç i no em surt…

No ho sé. Però divendres em va venir aquella emoció, aquelles llàgrimes dolces de moment intens que quan el recordes, se t’eriça la pell.

I els vaig explicar que jo no puc parir. Que sóc aquell 0, no sé quant % de dones que el seu cos no està fisiològicament preparat per parir. “Un problema mecànic de la pelvis, ossi”, em van dir. Qui sap. La qüestió és que les meves filles, el seu cap, no pot entrar al canal del part. Encara que, com la Lua, el seu cap fos petitó i ho intentés de valent, la meva pelvis no permet l’entrada. No tant per estreta com per “diferent”.

Tinc aquest trist honor. El de ser l’excepció que se surt de la regla. D’allò que jo estic convençuda: que les dones estem dissenyades i preparades per parir. Gairebé totes. Jo no. Però puc dir, ara sí (convençuda absolutament), que jo he tingut dues cesàries necessàries. Dues cesàries que m’han permès tenir a les meves filles sanes i felices al meu costat.

I divendres, allà palplantada davant de 78 persones que m’escoltaven, em vaig adonar d’una altra cosa: que ho porto bé. Que aquella sensació de ser menys dona, de ser “defectuosa” que tenia quan vaig cridar fort aquell “Per què?”, ha desaparegut. Que sé que moriré sense saber què és que un fill surti per la teva vagina i vingui a tu humit i calent, però ho accepto. Ho accepto i no em sento menys. Accepto la realitat que m’ha tocat viure. Aprenc el que la vida m’ha fet aprendre amb tota aquesta dolorosa experiència.

Em toco la cicatriu, una marca que en realitat en són dues (una a damunt de l’altra) i em reconcilio amb mi, amb el meu cos, amb el que sóc, més enllà d’aquesta ratlla vermellosa que em travessa per sota de la franja del biquini.

Me la miro, me la toco, i recordo aquells dies. Uns dies que no puc definir com els més feliços de la meva vida perquè no ho són. He tingut dies amb la Laia i la Lua infinitament més feliços que els del seu naixement. I això no vol dir que en veure-les per primera vegada, no hagi sentit per elles un amor profund infinit que em lligarà a elles fins i tot un cop morta.

Crec que la Lua ja s’estava a punt d’adormir quan vaig dir a les parelles embarassades que continuo pensant, malgrat la meva experiència, que tenir un part respectat al màxim i poder donar una benvinguda exquisida al nou nadó és importantíssim. Perquè és la primera impromta. Perquè és el que es mereixen.

Però que si no pot ser com els agradaria, si la vida els té reservat un altre pla, que pensin que sempre, tot, es pot reparar. Que després del part vénen 24 hores de fill els 7 dies de la setmana, els 30 dies del mes, els 365 dies a l’any. I, si els Déus ens són favorables, vindran molts anys més. I que tot compta: la pell, el contacte, la llet, l’escolta, la mirada, l’acollida del plor, l’atenció de les necessitats, i un llarg etcètera.

Les experiències, sensacions, pensaments i emocions que vaig viure les hores del part (infinites), i els dies posteriors són tantes, que evidentment, amb aques escrit no n’hi haurà prou. Avui he destapat la capsa de pandora. De fet, ho vaig fer divendres i em vaig sentir preparada per començar a parlar, escriure i reviure tot el que va passar aquells dies d’abril del 2014.

Si em voleu llegir, si ho voleu saber, si em voleu acompanyar mentre ho revisc, hi sereu benvinguts.

Gràcies.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.