Jugar… altra vegada

2.12.2011

Des de fa un temps estic aprenent a jugar. A jugar de nou. A judar d’adulta. Fer-ho, m’ha fet adonar que feia molt de temps que no jugava, o que no jugava de la mateixa manera i que, sens dubte, no jugava tant. Perquè ara, la Laia juga totes les hores que està desperta; totes i cadascuna. Sense parar, sense descans. Es desperta jugant i se’n va a dormir jugant.

El joc simbòlic s’ha apoderat d’ella i també de les nostres vides. Gràcies al joc simbòlic aconseguim que coses que aparentment podien semblar complicades, deixin de ser-ho. Per exemple; hi ha pressa perquè hem de marxar i ella no s’acaba de voler posar les sabates. Cap problema: agafo una sabata i li poso veu i nom, i de sobte, es converteix en una sabata voladora, que parla i que té poders màgics. En menys de 30 segons la Laia s’ha posat la sabata al peu i estem sortint per la porta amb les sabates que encara parlen. Bé, la que fa les veus sóc jo, evidentment!

Recordo que érem de vacances a l’octubre i portàvem dos dies que feia allò de no voler-se posar el pijama, o de no voler seure a taula quan havíem de dinar. Vam decidir que estàvem de vacances i que no volíem que els nostres dies de relax es convertissin en una batalla. “Què podem fer?” I de sobte la bombeta s’il·lumina i veus la llum. Jugar. M’havia fet farts de dir que els nens viuen a través del joc i que és justament a través del joc que pots arribar millor a ells. Era només això; havíem de jugar. No ordenar, ni obligar, ni batallar, ni discutir. Només jugar. Ho vam posar a la pràctica amb uns resultats instantanis i genials. Jugant no hi havia rebel·lia i a més a més, ens ho passàvem tots bé. Ens vam fer tips de riure fent joc simbòlic durant les vacances! Potser ens havíem oblidat una mica de jugar nosaltres i vèiem el joc com una cosa més seva, més de nens. Diguem que ara ens hem submergit en aquesta etapa tota la família i hi ha moments memorables, en què acabem tirant fotos per immortalitzar el moment de rialles, joc i, d’alguna manera també, “bogeria adulta”.

L’altre dia érem al sofà tots tres amb un ànec, un conill, una barrufeta, el MIC, un elefant, 2 nines, les tres bessones i un piano. No hi cabíem, evidentment. Hauria estat agobiant si no hagués estat perquè no vaig poder evitar tronxar-me de riure mentre sentia a la Laia fent la veu de la barrufeta i al seu pare fent la veu de l’ànec, engrescats en una surrealista conversa!

Tenir fills també té aquestes coses; que de sobte, jugues. I jugues tot el dia, o bona part. I tornes a fer puzzles, i a jugar a bitlles, i tornes a fer el te en tasses minúscules de plàstic lila, i pintes amb els dits i t’embrutes les mans i el nas, i tornes a dibuixar (adonan-te que mai ha estat el teu fort!), i tornes a estirar-te més al terra que en tota la teva vida, i tornes a jugar a atrapar, i també fas veure que t’has espantat molt quan l’has vist amagada darrera de les cortines, o fas veure que no hi ets mentre et tapes només els ulls i ella et busca… Tenir fills té aquests moments de joc innoblidables, que fan que recordis quan encara eres petita i encara t’agradava jugar. Quan no tenies vergonya ni t’importava gaire si algú et veia mentre jugaves a secretàries al descampat de davant de casa fent veure que una pedra rònega era una màquina d’escriure. Tenir fills fa que et puguis deixar anar tornant a reviure instants de joc que creies oblidats, fa que tornis a riure de tonteries absurdes però que corres a apuntar-te en una llibreta per no oblidar-les mai més… perquè saps que s’anirà fent gran i que cada vegada jugarà una mica menys.

Per això vull recordar aquesta etapa; l’etapa en què TOT és joc, en què tots vivim en el joc fent veure que casa nostra és una perruqueria, o que el menjador és l’escola, o que l’escombra és un cotxe gran amb totes les nines al seient del darrera.

Perquè sé que passarà i perquè sé que algun dia, aquesta etapa, la trobaré molt a faltar.