niños que muerden

Nens que mosseguen: la meva experiència

Quan el teu nen d’un any, o d’un any i mig mossega a tort i a dret a tot aquell qui troba, passes per moltes fases diferents. He esperat molt de temps a escriure aquest post, nens que mosseguen; ara, que fa molts mesos que ja no ho fa, que de fet, ja no recordo quina va ser l’última mossegada, ara puc tenir la distància emocional suficient com per escriure el que llegireu a continuació. Perquè ja no hi ha ni l’angoixa ni la preocupació.

 El primer dia que la Laia va mossegar a algú que no érem ni el seu pare ni jo, ella tenia potser 13 mesos. Érem a casa d’una amiga i de sobte, clac, va mossegar a la seva filla deixant-la marcada una bona estona. L’altra nena va començar a plorar i la Laia, que no sabia gaire què carai havia passat, també es va posar a plorar. Les mares vam consolar-les i jo, mentre ho feia, em vaig adonar que em sentia fatal. No sabia com gestionar aquella situació tan desagradable. A la Laia li vaig dir que “No es mossega” de manera rotunda, però sense renyar-la perquè realment vaig veure que havia estat més un acte reflex que no pas una cosa premeditada. Vaig marxar cap a casa amb el cor encongit i al cap d’un parell d’hores, ja de nit, vaig trucar a l’amiga: “Em sap tan greu…”, li vaig dir… volia que sabés que jo no sabia què s’havia de fer en aquestes situacions, que ho lamentava molt, però que tot allò era nou per mi. “Si l’haguessis mossegat tu, m’hagués enfadat, però que ho hagi fet la Laia… no passa res!”, em va contestar.

Les mossegades, lluny d’acabar-se, van augmentar. Aleshores em vaig posar mans a l’obra: vaig començar a llegir tot el que trobava sobre l’etapa oral i sobre el que anomenen “oral-sàdica” i em vaig anar tranquil·litzant una mica. Allò que feia la Laia era normal.

No volia dir ni que fos mala persona ni que fos una vampir. Mossegava perquè no sabia gestionar encara l’alegria, la frustració, el cansament, o perquè volia alleugerir el dolor de geniva. A casa fèiem molta pedagogia, li dèiem de manera clara que NO ES MOSSEGA i alhora, li dèiem el que li passava: “estàs tan esverada, que mossegues!” o “Estàs massa cansada, ho veus? Ara has començat a necessitar mossegar i això és perquè estàs morta de son”… I alhora pensava: “per favor, que comenci a parlar” perquè els nens que fan això, amb el llenguatge, troben la manera de gestionar el que, abans, gestionaven malament i mossegant.

L’espera va ser llarga i pesada. Un dia, mentre explicava a les amigues la meva preocupació em vaig posar a plorar com una magdalena… Sentia impotència. Em sentia malament per la Laia, perquè ella també ho patia, perquè li sabia greu fer mal però no ho podia evitar; em sentia malament pels altres nens, els mossegats, que no en tenien cap culpa; em sentia malament pels seus pares, perquè els entenia i perquè alhora, em sentia jutjada; i em sentia malament per mi, perquè d’alguna manera, molt en el fons, pensava que potser ens havíem equivocat en alguna cosa, que potser era culpa nostra, que fèiem alguna cosa malament.

Vam decidir estar-ne molt pendents, perquè no fes mal a ningú més i ho vam aconseguir, però era horrorós perquè jo no em podia relaxar MAI. Anàvem al parc i no podia parlar amb ningú, havia d’estar constantment separant-la dels nens i ella em mirava, a vegades, com dient: “només li volia donar la mà”… em sentia dolenta, agobiant. Però era la manera d’evitar danys col·laterals. Hi havia dies que, fins i tot, intentava evitar anar al parc perquè anar-hi significava estrés, estrés per tothom.

Per sort, allò que havia llegit amb cert escepticisme es va anar fent real. A mesura que la Laia anava adquirint nou vocabulari, les mossegades anaven desapareixent. Ella va aprendre ràpid a dir: “Tic contenta!” o “Son”, o “NO!!! Això és meu!!!”, i va començar a expressar-se d’una altra manera, sense necessitat de fer servir boca i dents. Durant aquells mesos interminables no ens vam cansar de posar-li paraules, d’explicar-li per què ho feia, d’entendre-la… sí, també li vaig dir que jo hi patia, amb tot plegat, perquè entengués també el meu neguit. Hi patíem tots, em sembla.

Per això, si el vostre fill petit mossega o pica, ajudeu-lo i acompanyeu-lo. Persevereu. Que aprengui a posar paraules a allò que li passa, que aprengui a nombrar i que senti que no el jutgeu malgrat li digueu de manera rotunda que allò que fa no està bé i no ho ha de fer. Res de “ets dolent!”, “no t’estimaré”, o xantatges absurds fruit de la nostra impotència que sí que poden allargar aquesta etapa més del necessari, i que, sens dubte, el poden fer sentir, al nen@, molt i molt malament. No és fàcil i sé, per experiència que és molt dur.

Sabeu per què és tan dur? Perquè cap pare vol que els altres pares o nens assenyalin el seu fill dient: “és ell, és ell!!!” i que se n’apartin, el deixin de banda perquè… mossega. Ens fa terror pensar que el nostre fill serà aïllat, menytingut, repudiat. I patim. Patim molt.

Als pares de fills que mosseguen; sisplau, entenguem què senten els pares dels nens mossegats, entenguem que els sap greu el dolor inflingit als seus fills.

I alhora, als pares de fills mossegats: sisplau, entenguem què senten els pares dels nens que mosseguen, entenguem com hi pateixen i posem-nos a la seva pell…

És un bon exercici que ens acosta i que fa que, d’alguna manera, els nens, també s’acostin malgrat tots plegats haguem d’aprendre encara moltes, moltes coses…!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.