El nen del segon

6.1.2012

El nen del segon és un nen de 16 mesos, (veí d’una meva amiga) que plora cada nit. Cada nit des de fa mesos; 20 minuts, 30, 35, 40… el que triga a caure rendit després de tant cridar i plorar que algú hi vagi. El nen del segon és un nen com tots els altres, que necessita el mateix que necessiten els altres nens de 16 mesos; saber que els pares hi són. Que els pares acompanyen, que els pares estimen, i ajuden, consolen i cuiden. Però ha tingut mala sort perquè quan plora a la nit, cada nit des que va arribar al segon pis de l’edifici de la meva amiga, ningú no va a l’habitació a consolar-lo, ni a abraçar-lo, ni a eixugar-li les llàgrimes, els mocs i les babes. Crec que ni tan sols és víctima d’algun mètode…

El nen del segon integra que està sol, una nit rere una altra. Integra que no importa, que no és mereixedor de l’amor dels pares. El nen del segon integra que la nit és fosca, i que fa por, i que està sol. Però és valent i plora, plora i plora. Però és un lluitador i crida, i crida, i crida, perquè algú l’atengui, perquè algú li calmi l’ànima, que està curtida com no hauria d’estar mai l’ànima d’un nen de 16 mesos. El nen del segon integra que pots cridar tant com vulguis, que mai ningú vindrà a ajudar-te.

La meva veïna fa mesos que es desperta cada nit amb els plors del nen del segon i pensa “que hi vagin, que hi vagin, que hi vagin…” ja no per ella, per poder dormir una nit seguida, sinó pel nen, perquè la seva pena travessa les parets, i el terra, i el sostre d’aquella habitació on cada nit el tanquen perquè dormi sol. I la meva amiga m’ho explica i jo me’n faig creus i pateixo. I avui, que m’ha tornat a dir que el veí del segon continua plorant cada nit amb la mateixa força que el primer dia, no me l’he pogut treure del cap. Fa hores que el tinc amb mi, enganxat amb la seva demanda, amb el seu reclam inacabable que ningú escolta. I he conduït de la feina a casa desitjant trobar a la Laia desperta… necessitava trobar-la desperta; no sé si per oblidar el nen del segon i aconseguir allunyar la tristesa que em provoca pensar en ell, o per abraçar-la molt, molt fort, per d’alguna manera, aconseguir que l’abraçada a la Laia arribés, també, al nen del segon. Com si abraçant-la a ella pogués arribar a ell, per acariciar-li una mica l’ànima i dir-li que és mereixedor del que reclama cada nit. Que es mereix tot l’amor, tota l’escolta i l’escalfor del món, encara que els seus pares siguin incapaços de donar-l’hi. Abraçar la Laia per traslladar-me al segon pis, obrir la porta de l’habitació i dir-li “sóc aquí, vinc a consolar-te,… t’estimo”.

Quan he arribat a casa, la Laia ja dormia i em sembla que és el dia que m’ha sabut més greu no trobar-la desperta. Perquè aquesta nit no l’he vist somriure, ni m’ha dit “bona nit, mama”, i perquè no he pogut arribar al nen del segon. Són dos quarts d’una de la nit i em pregunto si ja deu plorar a aquesta hora… Per això m’he posat a escriure. Perquè encara que mai de la vida llegeixi aquestes línies, li havia de dir que em sap greu, que la seva solitud extrema avui se m’ha fet insuportable, que desitjo que algun dia trobi algú que sí que sàpiga escoltar-lo, i acaronar-lo, i acompanyar-lo en cada etapa de la seva vida. Que és mereixedor d’amor pel sol fet d’haver nascut, des del minut u que es va saber dins la panxa de la seva mare. I que l’entendré si d’aquí un temps està molt i molt enfadat amb els seus pares i amb el món sencer. Perquè sabré que, de fet, l’únic que vol és la mama.