La regla

Recordo el primer dia que em va venir la regla. Era un diumenge i era al vespre, cap a les vuit més o menys. Me’n recordo perquè estàvem al sofà, en un típic dia d’aquells de tardor que a la tarda del diumenge només tens ganes de fer mandres i passar-te el dia jaient.

De sobte vaig sentir una cosa estranya a la part baixa de l’abdomen, em vaig aixecar de cop i vaig veure que m’havia tacat els pantalons de sang.

Ma mare va estar contenta, me’n recordo. Jo no. La sensació era desagradable i a més, em sentia estranya, xafada, amb poca energia. No sé quants anys tenia, només recordo que vaig ser de les primeres de la classe en tenir la regla. Recordo aquella època, en què la regla i tots els canvis físics de l’adolescència eren un tabú. Feia vergonya comentar-ho a les amigues, feia vergonya haver-te de canviar; era engorrós, era desagradable, feia mal… O potser feia mal perquè jo, tots aquests canvis, no els vaig saber dur gaire bé.

Va ser ja de gran que vaig començar a celebrar tenir la regla, ser una dona cíclica i amb menstruació, que sagna una vegada al mes perquè està sana, perquè tot està bé, perquè sóc animal d’aquesta terra. El dia que vaig saber que aquella rutina de cada mes havia desaparegut perquè tenia un bebè a la panxa em vaig dir que si era una nena, li ensenyaria a gaudir del seu cos i de la seva condició de dona des del primer dia.

No vull que visqui la regla amb vergonya perquè no ens hem d’avergonyir de res. No sé d’on em venia aquesta sensació desagradable; suposo que de la por de tacar-me i de què se’n riguessin, o potser d’anys i panys, de segles, d’opressió a la dona i al seu cos. Qui sap.

La qüestió és que la Laia un dia va veure una compresa al bolso i em va demanar què era. Li vaig explicar però no sé si ho va acabar d’entendre gaire. Però al cap de poc em va veure canviar-me i va entendre, que la sang no sempre vol dir que ens passi alguna cosa dolenta.

Ara, que ja és una mica més gran, ja sap què és la regla, ja sap que els homes no la tenen i que els primers dies, la seva mare, està una mica aixafada. L’altre dia em va sorprendre quan de sobte em va dir, estirada al sofà: “mama, estic descansant una mica: és que m’ha vingut la regla!” 😉

I sí, vaig estar contenta de què en parlés amb naturalitat, encara que fos dins del seu món de joc simbòlic. Perquè els tabús, els sentiments amagats sobre coses no dites o explicades, comencen sempre massa d’hora. I jo no vull tenir-ne: vull que la nostra filla visqui tots els canvis que hagi d’experimentar el seu cos amb naturalitat, sense angoixa, sense sentiments que no li pertoquen ja sigui de vergonya o de culpa. “El cos canvia”, deia un llibre de text d’EGB de la meva escola, i com més connectats estiguem a aquest cos canviant… més a gust hi estarem a dins.

Perquè aquesta també és la nostra responsabilitat, la dels pares i mares d’aquest món, aconseguir que els nostres fills també hi connectin, també sàpiguen què és i com és aquest cos que tenen.

Que s’hi sentin còmodes i feliços, que l’entenguin i el respectin, que se’n sentin orgullosos. Que l’estimin i el cuidin, sabent, en tot moment, que són molt més que un cos i també… molt més que una ment.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats