Mai hagués dit

19.3.2012

Ara que ja fa més de tres anys que sóc mare m’adono que abans de ser-ne, i encara que intentés evitar-ho, tenia certes creences arrelades, pensant que allò anava a missa. En algunes coses tenia la sensació que la maternitat no em sorprendria gens i em semblava que molt abans d’experimentar-la, el 80 per cent de les coses ja les sabia. Que equivocada que estava!

Quan miro enrere, en comptes de fuetejar-me pensant com n’era d’innocent, sento una immensa felicitat d’adonar-me tot el que he après, celebrant que la maternitat m’hagi fet descobrir tantes coses i m’hagi ensenyat tant. Quina sort!, penso.

Per exemple; no hagués dit mai que estaria més de 30 mesos donant el pit. Sí, jo volia lactància materna per la Laia però… no sabia ni que la gaudiria tant ni durant tant de temps… Ara ja sé que no sé quan s’acabarà i accepto aquesta incògnita com a part d’una maternitat que vaig descobrint cada dia.

Mai hagués dit que amb l’arribada d’una filla em podria sentir emocionalment tant de potes enlaire i alhora, tan feliç i plena criant-la 24 hores… Que quan llegia a algun lloc que el ball d’hormones era com una muntanya russa volia dir que sí, efectivament, que els estats anímics a estones pujaven i baixaven com si estiguessis dalt del Dragon Khan. Tampoc sabia que l’etapa del puerperi acabaria sent una de les més importants de la meva vida fins ara, per tot el viscut i per tot l’après… Ni tan sols m’imaginava com en seria de difícil concentrar-me en segons què quan estava “puèrpera” perduda… Jo, que creia que les dones podíem fer mil-i-una coses a la vegada, durant el puerperi amb prou feines en podia fer una!

Mentre estava embarassada m’imaginava moltes situacions, però mai hagués dit que criar un fill podia ser tan cansat. Que podia haver-hi dies esgotadors en què no tens el temps material ni per pentinar-te. Que arribaria a dur-la penjada a la bandolera tantes hores al dia, i que ara, que pel pes ja no la duc gaire a coll, enyoraria aquella etapa de mare cangur…

No hagués dit mai que no sabria què fer les poques estones que m’he quedat sola a casa. Que em sentiria tan estranya sense ella al meu costat… Que trigaria tants mesos a poder anar a la perruqueria o que no tornaria a avorrir-me mai més. Abans de tenir a la Laia no sabia que arribaria un dia (avui) que tindria en un calaix sostenidors de totes les talles perquè els meus pits han passat per totes les fases hagudes i per haver i a vegades ja no sé quinta talla gasto, perquè em canvien de volum cada dia a totes hores! 😉 Tampoc hagués dit mai que casa nostra acabaria sent tan caòtica i desordenada, amb joguines i contes per tot arreu, i que malgrat tot, ens hi acabaríem acostumant i trobant cada cosa al seu lloc enmig d’un caos que ja ens és familiar.

Mai hagués dit que m’agradaria tant tenir una filla, que en gaudiria tant i que n’aprendria tantes coses. Tampoc sabia que seria capaç d’estimar-la com l’estimo, amb un amor profund i intens que a vegades em desborda i m’emociona. Que cada dia seria possible estimar-la una mica més, i més, i més… ignorant on és el límit i si aquest límit existeix. Mai hagués dit que tenir un fill podia ser tan divertit, que la majoria de vegades em faria tocar el cel però que també algunes altres, em faria baixar al meu propi infern per sortir-ne, després, reforçada…

Però sobretot, el que no tenia ni idea que passaria és que la maternitat em suposaria un “clic”, que em faria veure-ho tot amb un altre prisma, que em faria oblidar tot allò preconcebut, que em faria desaprendre tot el que ja coneixia per RE-aprendre-ho d’una manera més amorosa, més femenina, més mare, més vital i molt, molt més plena.