Funambulista

#Equilibrant

16.5.2012

Quan penso en conciliació automàticament em ve una altra paraula al cap que en aquest cas, crec que valdria com a sinònim: equilibris. Com aquells funambulistes que passen per la corda de punta a punta de la carpa del circ amb una llarga vara entre les mans, que els ajuda a no caure… Així se senten, segur, molts pares i mares quan intenten arribar a tot i no morir en l’intent. Arribar a la feina, fer-la bé, dedicar-hi esforç i energia sense perdre mai de vista que el més important és el que hi ha a casa; aquell bebè que encara es desperta quatre i cinc vegades cada nit, o aquella nena d’un any i tres mesos a qui podem veure massa poques hores al dia, o aquell nen de tres anys que ha començat l’escola fa pocs mesos i encara ens necessita molt per ajudar-lo a processar tot el que li passa allà cada dia… O aquella noia preadolescent de 12 anys molt preocupada per unes notes que esperava millors i per unes amigues que sembla que aquestes últimes setmanes, l’estan deixant de banda.

Les mares i els pares volem ser-hi, hem de ser-hi, i per aconseguir-ho agafem aquella llarga vara i comencem a fer una passa i una altra, a poc a poc, mirant de no perdre l’equilibri, mirant de no caure. Perquè l’equilibri, la conciliació de la vida laboral i la familiar és tan inestable… I des de fa un temps sembla que encara ho és més. Fem equilibris fent pinya amb familiars (avis, germans, cosins…) amics o veïns, per poder allargar la mà una mica més i arribar on nosaltres sols no som capaços. Perquè hi ha uns horaris impossibles, perquè tenim por de perdre la feina, perquè no volem que ningú dubti de la nostra professionalitat o simplement, perquè no ens podem permetre que aquell equilibri inestable es converteixi en un autèntic desequilibri.

I amb cada nova passa ens preguntem si no seria possible fer-ho tot d’una altra manera, si no seria possible gestionar-ho millor, afrontar-ho millor, estressar-se menys,… Si no seria possible que tothom en prengués més consciència tan si tenim fills com si no, tan si som empresaris com si som els peons que fem anar les màquines… Fem cada nova passa esperant que alguna cosa canviï perquè ens diem un dia i un altre “això jo no ho aguanto més!” o perquè cada nit el nostre fill ens fa mala cara perquè pràcticament no ens ha vist i ens pregunta que “per què treballes tot el dia?”.

Personalment faig equilibris després de prendre la decisió de treballar la meitat i en conseqüència, cobrar també la meitat. Faig equilibris esperant que res es torci, que tot continuï igual; que jo pugui continuar dedicant-li les hores que li dedico i que pugui permetre’m també cobrar el que cobro, desitjant que a ell no li falti mai la feina i a mi tampoc… Desitjant que ell pugui continuar sent tan bon equilibrista… esperant que ella vagi creixent i anem podent mantenir aquest equilibri inestable que és la conciliació a casa nostra i em sembla que a la de tothom.

I a nivell més global, faig cada passa desitjant que un dia tots els polítics d’aquest món s’adonin que una societat que no cuida els més petits, que no els atén, que no entén les seves necessitats més bàsiques, que no escolta el sentir de mares i pares que lamenten un dia i un altre no veure els seus fills… és una societat malalta. Que no atendre la conciliació com és degut, porta conseqüències a curt, mitjà i llarg termini. Que uns adults descontents emocionalment per la diatonia entre cor, ment i cos, fan empreses menys productives, menys vives, menys sanes.

És cert que amb els temps que corren, sembla que ens hagin pres la vara de funambulistes i caminem per la llarga corda més despullats que mai i sense xarxa. Potser per això és tan important unir-nos, ajudar-nos a creuar de punta a punta de la carpa, alçant la veu, dient que volem deixar de fer equilibris a l’aire per poder, finalment, descansar tocant de peus a terra!


');

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats