Navego en aigües remogudes…

30.11.2011

Aquests dies estic trista a estones, feliç d’altres. La definició exacte seria que aquests dies estic remoguda perduda. Quan gent que t’estimes pateix, és impossible no patir amb ells. Quan gent que t’estimes et dóna una bona notícia, és impossible no ser feliç amb ells. I aquests dies estan passant moltes coses que fan que em senti navegant a estones amb la mar calmada i d’altres amb onades de sis metres. I estar així no és dolent, al contrari. Perquè ho tinc tot a flor de pell, perquè sento amb una intensitat enorme cada bri d’esperança, cada bona notícia i m’adono que no som tan diferents, uns i altres. Uns pares i uns altres. Hi ha una cosa que ens uneix, que ens iguala i que ens fa recordar què és el més important (almenys per mi) en aquesta vida: l’AMOR.

Avui he tornat a estar en un hospital i cada cop que en surto no puc evitar valorar cada instant de la meva vida i de la dels que m’estimo. És com si els hospitals ens recordéssim què és realment el que val la pena; com si ajudés a destriar el gra de la palla, com si ens clavés una bufetada tot dient: “Fes el favor i desperta d’una vegada! Viu i estima… la resta són tonteries”. O si més no, això és el que sento jo cada vegada que en surto. Com si el fet de tenir l’oportunitat de marxar-ne m’obligués a viure i intentar ser feliç a cada instant, amb cada petita cosa, amb cada nova alenada que m’omple els pulmons.

L’hospital també em recorda com n’és d’important cuidar els vincles; tenir-los en compte, mimar-los, valorar-los, tenir-los presents. I com n’és d’important posar paraules; dir, parlar, donar nom a allò que sentim i potser l’altre no imagina. Avui he posat paraules, he dit el que sentia; “Ho estàs fent molt bé. Ets una mare excepcional”. Se m’han humitejat els ulls infinitat de vegades, he perdut el compte. Enmig de la tristesa i les onades de sis metres… enmig de les llums d’esperança, ha arribat una bona notícia: “La Martina ja és aquí!” i no he pogut evitar tornar a emocionar-me. Perquè de la mateixa manera que el dolor d’una altra mare també ressona en mi, l’alegria d’uns pares contents i enamorats de la nova criatura també se m’encomana i sóc feliç, i vibro amb cada nou nadó dels que m’estimo… i a vegades, també dels que ni tan sols conec.

No vull esperar a sortir d’un hospital amb aquella bufetada que et fa destriar el gra de la palla per saber què és el que tinc, per valorar cada persona que m’envolta. No vull esperar a sortir d’un hospital per adonar-me que la major part de les coses que em preocupen al llarg del dia no són més que tonteries que, sovint, m’allunyen del més important. No em vull oblidar de dir al meu company “T’estimo i sóc feliç amb tu”, de dir a la Laia “Ets el millor que m’ha passat mai, t’estimo fins a l’infinit anar i tornar”…

No vull oblidar l’amor que he sentit avui per dues filles que no són meves; una que lluita, l’altra que arriba. Amor sincer, del que no fa diferències, del que surt del lloc més profund de la meva ànima i que és el mateix que sento pels seus pares, plens d’il·lusions, de ganes de veure-les créixer,… les mateixes que sento jo, segurament, quan veig la Laia. Perquè l’AMOR ens iguala, perquè ens fa més propers, perquè ens fa més U.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats