Vivir

Navego en aguas removidas …

30.11.2011

Estos días estoy triste a ratos, feliz otros. La definición exacta sería que estos días ando removida perdida. Cuando gente que quieres sufre, es imposible no sufrir con ellos. Cuando gente que quieres te da una buena noticia, es imposible no ser feliz con ellos. Y estos días están pasando muchas cosas que hacen que me sienta navegando a ratos con el mar en calma y otros con olas de seis metros. Y estar así no es malo, al contrario. Porque lo tengo todo a flor de piel, porque siento con una intensidad enorme cada brizna de esperanza, cada buena noticia y me doy cuenta que no somos tan diferentes, unos y otros. Unos padres y otros. Hay algo que nos une, que nos iguala y nos hace recordar qué es lo más importante (al menos para mí) en esta vida: el AMOR.

Hoy he vuelto a estar en un hospital y cada vez que salgo no puedo evitar valorar cada instante de mi vida y de la de los que quiero. Es como si los hospitales nos recordaran qué es realmente lo que vale la pena, como si ayudara a separar el grano de la paja, como si nos clavara una bofetada, diciendo: «Haz el favor y despierta de una vez! Vive y ama… el resto son tonterías». O al menos, eso es lo que siento yo cada vez que salgo. Como si el hecho de tener la oportunidad de irme de un hospital me obligara a vivir e intentar ser feliz a cada instante, con cada pequeña cosa, con cada nueva bocanada de aire que me llena los pulmones.

El hospital también me recuerda lo importante que es cuidar los vínculos, tenerlos en cuenta, mimarlos, valorarlos, tenerlos presentes. Y lo importante que es poner palabras; decir, hablar, dar nombre a lo que sentimos y quizás el otro ni imagina. Hoy he puesto palabras, he dicho lo que sentía, «Lo estás haciendo muy bien. Eres una madre excepcional». Se me han humedecido los ojos infinidad de veces, he perdido la cuenta. En medio de la tristeza y las olas de seis metros… en medio de las luces de esperanza, ha llegado una buena noticia: «Martina ya está aquí!» y no he podido evitar volver a emocionarme. Porque al igual que el dolor de otra madre también resuena en mí, la alegría de unos padres contentos y enamorados de la nueva criatura también se me contagia y soy feliz, y vibro con cada nuevo bebé de los que amo… y en ocasiones, también de los que ni siquiera conozco.

No quiero esperar a salir de un hospital con aquella bofetada que te hace separar el grano de la paja para saber qué es lo que tengo, para valorar cada persona que me rodea. No quiero esperar a salir de un hospital para darme cuenta que la mayor parte de las cosas que me preocupan a lo largo del día no son más que tonterías que, a menudo, me alejan de lo más importante. No quiero olvidarme de decir a mi compañero «Te quiero y soy feliz contigo», de decir a Laia «Eres lo mejor que me ha pasado nunca, te quiero hasta el infinito…».

No quiero olvidar el amor que he sentido hoy por dos hijas que no son mías, una que lucha, la otra que llega. Amor sincero, del que no hace diferencias, del que sale del lugar más profundo de mi alma y que es lo mismo que siento por sus padres, llenos de ilusiones, de ganas de verlas crecer,… las mismas que siento yo, seguramente, cuando miro a Laia. Porque el AMOR nos iguala, porque nos hace más cercanos, porque nos hace más Uno.

Facebook
Twitter
Pinterest
LinkedIn
Picture of Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

17 comentarios

  1. Qué emotivo Miriam. Es cierto que los hospitales remueven nuestros sentimientos y emociones y, sobretodo nos demuestran lo frágiles que somos. Un abrazo muy grande y que esa pequeña niña supere los obstáculos que la vida le ha puesto de manera demasiado prematura. Besos

    1. Gracias, Sandra. Sí… La fragilidad, la vulnerabilidad no son fáciles de encajar y menos cuando afectan a bebés… Es duro. Gracias por tus palabras. Un abrazo.

  2. Ben cert que no ens cal passar per un hospital per valorar i ser conscients del què tenim, tot i que ens refresca la memòria…. Els meus millors desitjos perquè aquesta menuda es recuperi ben aviat i molts ànims per a tu i en especial als seus pares. Un petó i una abraçada Míriam.

  3. Ser conscients del què tenim és molt important! Molta força per la petita que lluita i molta força també per l’acabada ‘d’aterrar’.
    PD. espero que trobessis l’hospital sense problemes! 😉

  4. sempre endavant, i sempre positius… l’hospital ens obre els ulls i el cor, el dia s’ha de viure intensament siguin quines siguin les condicions del mar, sempre és diferent, sempre aprenent, sempre compartint i lluitant en equip, en família i estimant… 100% d’acord ! ànims !!!

  5. Només puc dir-te una cosa Mírima i és GRÀCIES!.
    Gràcies per posar paraules als sentiments i per fer-me adonar del que és realment important. A vegades anem tan atabalats que donem importància a coses o situacions que no en tenen cap i fa falta aturar-te, pensar i aprendre a valorar el que tens per damunt de totes les coses i tu, avui amb el teu post has aconseguit que jo fes exactament això.
    Molts ànims.

  6. Ai si, Míriam!! Gràcies per escriure tan bé el que molts sentim!
    Gràcies per fer-me sentir una mare excepcional quan vas venir a l’hospital i jo era la mare més vulnerable, espantada, aterroritzada i desesperada!!
    Per sort com anuncies a la portada, ja som a casa i la Berta ha superat el malson, per sort i per amor!!!!
    Com també dius, l’amor que hem rebut tot aquest temps ha ajudat a la Berta a través de les creences diferents, amb les oracions a diferents divinitats i/o forces, meditacions, reikis, enviant energia, llum i molt d’amor. També hem rebut la força que ens ha ajudat al Joan i a mi a aguantar aquest estat d’angoixa constant, aquest amor ens ha sostingut, cadascú en la seva mesura ens ha proporcionat el coixí per poder estar pel que haviem d’estar, amb la Berta i el Quim, el germà gran, que el pobre ens ha vist ben poc però ha lluitat i aguantat l’enyorança com un valent!
    Vull dir també perquè se sàpiga, que a l’UCI del Parc Taulí i a l’Hospital General de Manresa, hem trobat un equip humà magnífic que ens ha atès i cuidat d’una manera rigorosa, valenta i amb molt de «carinyu», son unes grans professionals, gent entregada a la seva vocació malgrat les adversitats i les retallades.

    I no em vull oblidar, de fet és amb qui més penso ara que la Berta és als meus braços, d’aquells altres nens i nenes de la UCI, la Yumalai, el Jesús, el Francisco… i de les seves mares, amb qui vaig coincidir a estones de sala d’espera i que estaven tan soles, mares que venien de lluny, una amb 4 fills més, l’altra amb el marit a la presó i un nen de 2 anys a fora que també estava malalt. Mares que havien de deixar sols els seus nadons allà perquè no tenien més remei, i jo que tenia el coixí m’adono de la sort que tinc i de la injustícia que pateix tanta gent…de la desesperació que hi ha en els hospitals com dius Míriam…la Berta ens ha regalat aquesta lliçó al final: estimem, estimem la vida i els vincles que ens uneixen, la resta son tonteries!!

    Una abraçada a totes i tots, gràcie també pels comentaris!!!

    1. Gràcies Maria, per compartir en aquest blog un trosset d’aquesta terrible experiència que heu hagut de viure. Us desitjo de tot cor que a poc a poc pugueu anar reparant amb amor, tant dolor, i pugueu anar-vos situant en la confiança, la pau i la salut. Heu estat molt forts i valents, i teniu una filla, la Berta, que és una campiona. Enhorabona. El malson s’ha acabat!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: https://www.miriamtirado.com/politica-de-privacidad/