Octubre 2008

 

Tinc tantes ganes de ser mare. Tantes ganes, que a vegades em sembla que he d’explotar. A vegades sento alguna cosa semblant a algú que em crida i tinc la sensació que no puc esperar més, que he d’acollir aquesta ànima que sento tan a prop meu, tan a prop nostre i que encara no ha trobat la manera d’arribar a nosaltres… És un sentiment desconegut, un sentiment que no puc comparar amb res, tan intens i profund que a vegades fins i tot m’espanta.

 

Tinc tantes ganes que vinguis… t’estic preparant un niu de colors, un niu calent, perquè tu hi habitis. Habitis en mi, habitis en nosaltres. Sento que ja ets aquí, voltant, observant-me. Sento que m’envies la teva presència i a vegades la sento tan forta, tan intensa, que m’envaeix una necessitat enorme de córrer a fer-te el jaç perquè entris en mi i t’hi quedis per sempre. Fa dies que no puc parar de tocar-me la panxa tot i saber que encara no hi ets. Tot i saber que potser encara falta, no puc evitar acariciar-te… És normal això que em passa?

Leave a reply

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

X