Pors

Setembre 2008

 

Hi ha dies que tinc tantes pors que encara no sé com puc fer, com si res, la meva vida… O com no em para la gent pel carrer dient-me “Nena, vols dir que no tens massa por?”, perquè tinc la sensació que se’m nota fins i tot a la cara. Avui és un dia d’aquests, perquè m’ha vingut la regla, i jo no volia que vingués. Desitjava estar embarassada però està clar que encara no és el moment i que m’hauré d’esperar. De fet, si sóc sincera, tampoc ha estat tanta la sorpresa, perquè alguna cosa dins meu, encara que jo no volgués admetre-ho, em deia que no n’estava, d’embarassada. Però m’ha sabut greu. Ja sé que sóc una exagerada i que de fet, fa només uns dies que ens hi hem posat; que a molta gent li costa, que hi ha més dies que llonganisses, que no hi ha pressa, que ja arribarà… però és que no puc esperar! O millor, dit, en tinc tantes ganes… que em sembla que no puc esperar.

 

Amb la decepció arriben les pors: “I si no em quedo embarassada mai? I si no podem tenir fills? I si no puc ser mare? I si he esperat massa i sóc massa gran? I si el meu cos no està preparat? I si…” Llavors és quan vaig pel carrer i penso que tothom ha de saber el que estic pensant perquè qui sap si el pànic se’m nota a la cara.

 

Respiro. M’aturo. Reflexiono un instant i poso una mica de REALITAT als meus pensaments. M’adono que la por no és una bona companya, ni en això ni en res, i m’adono, sobretot, que la por m’ha entrat i arrelat quan m’he adonat que això no ho controlo jo, que s’escapa dels meus plans o de la meva intenció. Em pregunto per què ens costa tant deixar les coses al destí, per què ens costa tant abandonar-nos i potser no aconseguir allò que volem a l’instant. Suposo que no hi estem acostumats. Vull un telèfon nou? Doncs me’l compro ara. Vull roba, un cotxe, un “elquèsigui”? Doncs m’ho compro ara. Però amb els bebès no funciona així i ens costa esperar, sobretot si en tenim moltes ganes. Ens costa relaxar-nos, gaudir, i viure el moment present, sense expectatives, sense pors, sense plans. Ho planifiquem tot i si aquest tot no surt quan o com ens havíem imaginat, ja ens sentim decebuts.

 

A veure si n’aprenc, a veure si em relaxo i deixo que la natura, la vida, el destí, m’ensenyin, amb calma, el que tenen previst per mi. Buf… quina tasca més difícil! 😉

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats