No me gusta

No m'agrada

25.2.2013

 

No m’agrada gens quan ella es posa malalta. Quan no es troba bé, o cau i es fa mal. No m’agrada gens quan pateix, encara que sigui només una mica. Sé que és així, que és inevitable, que aquestes coses passen i que no és res greu. Sé perfectament que el seu cos necessita anar-se enfortint, que el seu equilibri necessita perfeccionar-se i que caurà moltes vegades quan s’enfiles i fa aquelles coses que jo a vegades prefereixo no mirar… Sé que tot això és així, i que és normal, i que és necessari i que m’he d’aguantar. Però no hi puc fer més: no m’agrada.

 

Ara, escrivint això, em sento com una nena petita fent una rebequeria i picant de peus a terra tot dient “no m’agrada, no m’agrada…” i sí, segurament això que escric no és el més racional que he posat negre sobre blanc. Perquè a vegades sento que tinc dues cares: una que ho entén, que confia en la vida i que sap per què passen les coses que passen i les entoma, i les acompanya, acceptant el present i vivint-lo de la millor manera possible.

 

Però també hi ha una altra cara, absolutament irracional que surt també quan la veig malalta i que diu “NO m’agrada que no et trobis bé”.

 

Perquè pateixo, i perquè em canviaria per ella cada vegada. Quan vomita perquè se li ha posat malament la pizza del sopar, ho faria jo per ella. Quan està a 40 perquè un grip fort l’ha enganxat, em quedaria jo tota la seva febre. Quan cau del sofà amb tanta mala pata que pica amb la boca contra la taula de centre i es fa mal al llavi i a les dents, em posaria jo al seu lloc perquè a ella no li fes mal res.

 

Però sé que no puc i a vegades m’enfado i dic “no m’agrada!”. I mira que ella ho viu absolutament diferent: ho encaixa tot esportivament i de seguida torna a jugar i a riure… I malgrat que sé que li faria el pitjor dels favors, hi ha una part de mi, totalment visceral, que li voldria evitar!

 

Quan està malalta, respiro fons i us asseguro que intento acompanyar-la de la millor manera que puc. Crec que li agrada com ho faig i de fet, mentre estem en ple procés, sigui el que sigui, em sento forta i l’encaro com si d’un temporal enmig de la mar es tractés… Però quan tot ha passat, quan ja corre i salta i veig que allò ha quedat enrere, hi ha una part de mi que necessita treure tot allò que he sentit mentre patia veient-la vulnerable… i necessito tenir, ni que sigui avui en el meu raconet particular que és aquest blog, el dret a rebequeria.

 

Perquè no, no m’agrada gens quan es posa malalta. I sé que vosaltres ho entendreu perquè… hi ha algun pare o mare a qui li agradi?

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats