Cierre o apertura?

Tancament o obertura?

9.2.2013

 

Quan passa una desgràcia, automàticament el que ve és por. Por de què et pugui passar a tu, de què pugui passar als teus. Si ets empàtic, ressones amb el dolor de l’altre i això, encara que no volguem, a vegades ens aterra. I la por, ja ho sabem, és tancament. Ens tanquem un mica al present, evidentment que per protegir-nos. És una reacció natual que no ens hauria de preocupar sempre i quan aquest tancament no es perpetuï, sempre i quan aquesta por no ens acompanyi més del que seria “raonable”.

 

No estem vivint uns temps fàcils. Sembla que tot estigui en constant moviment, que res es pugui preveure. Laboralment tot és tan complicat que això provoca molta angoixa i la incertesa del que pot passar en un futur realment fa estralls emocionals a moltes famílies. La corda es tensa més i molts se senten, tot sovint, en un carreró sense sortida. De desgràcies n’hi ha de molts tipus. Algunes succeeixen de cop, i et quedes mig estabornit al mig del carrer. D’altres es van gestant a poc a poc, amb els anys i cada vegada s’és una mica més infeliç per culpa ja no se sap de què exactament…

 

Si alguna cosa tinc clara d’un temps cap aquí és que tot plegat ens obliga a només una única cosa: allunyar-nos de la por. Sí, és cert que amb molta por som més vulnerables i en certa manera, això pot interessar (i molt) a uns quants. Però crec que si alguna cosa hem d’aprendre de tot plegat (de la crisi, de la mort, de les malalties, dels accidents, de qualsevol desgràcia que se us pugui passar pel cap) és justament el contrari: viure sense por. Sense por tenint en compte que, alhora, pot passar de tot. O no.

 

Els que som pares (ho sento així), no hauríem de poder permetre’ns tenir por, ser infeliços, viure de puntetes, no donar-ho tot…

 

Perquè hi ha unes petites persones que depenen de nosaltres i ens miren per intentar imitar-nos: quan ens enfrontem al dolor, quan ens enfrontem a una desgràcia, quan ens enfrontem a una dificultat professional, personal, emocional, de parella…

 

Si alguna cosa tinc clara és que tenir por és nociu i ens intoxica. Que estar motivat, ser feliç, tenir amics,… i en el fons, sentir la joia de viure depèn de nosaltres. Tinc la sensació que últimament parlo molt d’això que apunto en aquestes paraules i segurament és cert. Potser és perquè veig tanta gent infeliç, perquè sento a parlar amb desgana, perquè veig que hi ha molta gent que ja no diu ni “bon dia” quan entra en una botiga o demana un cafè… Potser és perquè veig moltes cares llargues, o perquè veig nens de la mà de pares i mares amb el cap a deu mil racons menys on estan mentre caminen a pas lleuger i sense adonar-se’n, l’estiren…

 

Potser perquè m’agradaria que tots els que em llegiu trobéssiu el plaer (si és que no ho heu fet encara) de les petites coses. Trobéssiu l’amor en tot allò que feu, que dieu, que sentiu, que compartiu… Potser és perquè crec que hem de despertar d’alguna manera, i el camí per fer-ho sempre serà lluny de la por i del tancament… Potser és perquè tinc ànsia d’obertura i de llum… En tot… i en tots…

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats