no te quiero

No t’estimo!

 

L’altre dia a la tarda la Laia es va enfadar amb mi. Volia tornar a mirar dibuixos i li vaig dir que no, que ja n’havia vist i que no en podia mirar més. Podíem pintar, jugar a teatre, jugar al que volgués… però no mirar dibuixos.

Va començar a plorar i de sobte va cridar “no t’estimo!!!”. Era la primera vegada que deia una cosa així i us he de confessar, amb la mà al cor, que no em va afectar gens. Vaig veure clarament que era la seva ràbia la que parlava i no em vaig enganxar a aquelles paraules.

Li vaig dir “estàs molt enfadada amb mi, ja ho veig…”. Va plorar una mica més i al cap d’una estona em va dir que ja ens podíem abraçar. Un cop es va haver calmat i ens vam haver fet petons i abraçades, vaig notar que estava una mica com avergonyida, mirant a veure si jo m’havia enfadat… Vaig voler desculpabilitzar-la i vam tenir aquesta conversa:

Jo: No m’he enfadat gens, Laia. T’estimo sempre, tant quan estàs contenta i alegra com quan t’enfades amb mi. Entenc que a vegades t’enfadis amb mi. Jo quan era petita també m’enfadava amb la meva mare.

Ella: Doncs jo quan estic enfadada no t’estimo gaire. Però després ja sí.

Em va fer riure. Perquè de sobte em va recordar aquella època meva en què jo començava a escriure els meus “diaris”. Per sort, els tinc tots guardats i puc llegir les coses que pensava i em passaven quan encara era petita…

Un dia en vaig llegir un on hi deia alguna cosa semblant a “estic molt enfadada amb la mama, no hi ha dret, no em deixa fer el que jo vull, blablabla….” absolutament indignada. Vaig girar pàgina i just després vaig llegir: “al cap de mitja hora… Amb la mama ja hem fet les paus. Retiro tot el que he dit d’ella. Me l’estimo molt i és la millor mare del món”.

I està bé. Que els fills puguin enfadar-se i desenfadar-se… i que nosaltres, els pares, no ens enganxem a la ràbia puntual que puguin treure.

Perquè a vegades, quan ens diuen “no t’estimo” o “t’odio” o coses per l’estil, ens poden fer mal o tocar en algun lloc profund i aleshores ens podem sentir ofesos… I això, agafar-nos-ho d’aquesta manera, simplement propaga el dolor…

Els fills han de poder-se enfadar i poder-se expressar sense pensar que ens desmuntarem si ho fan o que serà un daltabaix. Deixem que s’enfadin, validem el que senten, i esperem…

Quan els nens senten que poden expressar-se lliurement i que els pares entenem el que els passa i els validem allò que senten, poden deixar-se anar i inevitablement aquella ràbia tan enorme que hi havia fa un moment, es dissipa.

Ofendre’ns, enganxar-nos-hi, enfadar-nos encara més nosaltres, etc… ho fa tot molt més difícil i fa néixer un altre sentiment: el de la culpa.

Tant en els nostres fills (per haver-nos provocat aquella reacció) com en nosaltres (per haver reaccionat així…). Multiplica les persones enfadades (el nen i també ara nosaltres) i allarga el mal moment…

Deixem que ens diguin que no ens estimen si ho necessiten. No passa res. L’amor que ens tenim, quan el vincle és fort, passa per damunt d’aquestes frases inofensives… i molt més!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats