Menja, sisplau!

6.2.2013

 

L’Adela para taula amb un nus a l’estómac. Fa uns dies que li passa, cada vegada quan es disposa a fer el sopar o a parar taula. Odia aquesta estona i no acaba d’entendre què ha passat perquè abans fos un moment agradable i ara, en canvi, tingui aquesta angoixa a la boca de l’estómac cada vegada que obre el calaix dels coberts per posar-los a taula… Millor dit, sí que sap què ha passat però no entén com. Abans esmorzar, dinar, sopar junts era un moment agradable. Ara ja no. Perquè ella no menja.

 

La Maria s’asseu a taula i quan veu què hi té a davant de seguida diu “no vui”. Té gairebé 3 anys, i no hi ha manera. Si fos per ella, s’alimentaria tot el dia de patates fregides, gambes, xocolata i pa amb tomàquet. No vol ni macarrons, ni sopes, ni cremes de verdures, ni peix, ni carn, ni res de res. De fet, si fos per ella, tampoc no s’asseuria a fer els grans àpats de dos plats per dinar i per sopar… Ella és com si funcionés amb poc combustible: una galeta de xocolata, una mica de pa amb tomàquet i un parell de gambes li donen energia per aguantar tot un dia i mig, si convé. Sempre ha tingut poc interès en el menjar. És primeta i no molt alta i l’Adela quan la veu nua, s’esgarrifa. No li agrada que es vegi tan seca.

 

Ho anaven trampejant mitjanament bé fins que un bon dia el Pere, el marit de l’Adela, va dir que prou, que la Maria havia de menjar i punt. Que havia de menjar de tot i punt. Que s’havia acabat la tonteria. I tothom sap que els nens són molt més tossuts que els adults o més aviat, que tenen molta més constància i amb segons què, molta més paciència, i aleshores, va començar el calvari. Plat de verdures a taula i ella que no. Doncs a dormir. I ella a dormir. A l’Adela se li trenca el cor però alhora està d’acord amb actuar com ha proposat el Pere, de tant desesperada que està. I passen les hores i la Maria no menja res de res… I del llit estant, l’Adela no pot dormir pensant que potser la seva filla té gana mentre dorm, o que somia en menjar, o vés a saber… i es desvetlla. I el Pere no li ho diu, però al seu costat, estirat al llit, també pateix i pensa “avui l’he fet anar a dormir sense res a la panxa” i se sent fatal, mal pare, i no sé quantes coses més…

 

Però no saben què fer i avui, quan l’Adela para taula ja té aquell nus de “moment complicat a la vista” i si pogués, apretaria a córrer. Sí, és un autèntic calvari. Una tortura, un patiment.

 

– No vui – diu la Maria quan veu l’arròs al plat.

– Una mica, carinyo, tasta-ho…

– No. No vui…

 

Respira fons… Ell encara no ha tornat de treballar i avui s’haurà d’afrontar ella sola a aquest moment que tant detesta.

 

– Maria, has de menjar alguna cosa…

– Per què?

– Perquè tots hem de menjar, si no mengem ens posem malalts, i no tenim forces, i no podem jugar…

– Jo no vui ros.

– I què vols?

– Pa amb tomàquet.

 

“No pot ser”, es diu a ella mateixa l’Adela. El seu pare ara es faria un tip de riure. Sempre diu que està orgullós de tenir una néta tan catalana que menjaria pa amb tomàquet cada dia per esmorzar, dinar i sopar! I a l’Adela això no li fa cap gràcia. Cada cop que li ho sent a dir al seu pare se’l mira de reüll amb una mirada d’aquelles que diuen “calla!”.

 

– No pots menjar pa amb tomàquet sempre, Maria, ja t’ho hem explicat.

– No vui ros.

– Has de menjar-ne, doncs! – Diu ja amb un to més elevat.

– No vui! – crida la nena…

– És que no puc més, Maria! Menja sisplau! No pot ser això cada dia… em treus de polleguera! Fes el favor i menja!

– NO!!!

– Que mengis!

 

L’Adela se’n va a la cuina i torna a respirar fons. Això no ho aguanta. Està perdent els papers. Sent que la nena ja plora. Un altre cop, un altre dia. No vol, no vol acabar així cada migdia i cada vespre… no pot ser… I ella també es posaria a plorar ara. Però no vol permetre-s’ho. Torna a la taula.

 

– Maria… amor meu… em sap greu, no volia cridar-te… Però és que em poso tan nerviosa…

– Mamaaaaaa…. no viu ros……

– D’acord. No vull que ens enfadem més. No vull. Maria, mira’m. No deixaré que el menjar ens separi, d’acord? Ja trobarem la manera… n’haurem d’aprendre, tots plegats…

 

La Maria se la mira amb els ulls plens de llàgrimes…

 

– Què vols per sopar, Maria?

– Pa amb tomàquet.

– Ara te’l porto…

 

Va anar cap a la cuina i mentre sucava el pa es preguntava si havia fet bé o si l’havia espifiada per sempre. Es preguntava què diria el Pere en arribar a casa. Es preguntava si la seva filla seria de menjar poc tota la vida, i no es preguntava si menjaria alguna cosa més que pa amb tomàquet perquè sabia que sí. Se sentia abatuda, d’alguna manera i no sabia si havia fet bé o no. Però aquell dia no n’havia sabut més. Simplement, no volia una altra guerra: volia sopar amb la seva filla sense plors, ni crits, ni amenaces. Volia ser feliç abans d’anar a dormir. I si el pa amb tomàquet aquell dia volia dir pau… doncs, pa amb tomàquet. Avui, com a mínim, tots dormirien tranquils perquè la Maria, tindria alguna cosa a la panxa… encara que tornés a ser el ditxós pa amb tomàquet.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats