Fuera expectativas

Parir de nou

30.8.2011

El millor de fer-se gran, sens dubte, és tot el que vas aprenent pel camí. Si em preguntessin si voldria tornar enrere als 15, 25 o 30 anys, diria que NO sense pensar-m’ho i cridant, per si de cas, algú no em sentís i em tornessin a posar de potes a l’institut. I no voldria tornar enrere perquè em faria una mandra enorme haver oblidat el poc que sé a hores d’ara. No estic parlant de coneixements d’aquests que llegeixes en llibres, o veient documentals de La 2, no. Parlo d’un altre tipus de coneixement… d’aquell que s’assoleix a través de l’experiència i de les emocions i sensacions viscudes. A vegades de les llàgrimes vessades. No, no voldria tornar enrere per res del món.

Per això quan algú es queixa que s’està fent gran, o que tal dia és el seu aniversari i en fa 40 o 50 o els que siguin, els dic que a mi m’agrada fer-me gran. No d’arrugar-me i que em surtin cabells blancs (això diguem que són els “danys col.laterals”), sinó de saber més coses, integrar-les i estar molt més tranquil·la i en pau que no pas quan en tenia 17 i el cap ple de pardals.

Però tot això a què ve? Doncs perquè últimament tinc un munt de mares amigues que estan parint els segons fills i sé que jo també podria ser una d’elles. Aleshores penso en què haurà canviat del primer al segon part… i vaig descobrint coses noves. L’altre dia em vaig adonar que ja no m’importa tant el què diran, l’opinió de la gent, i això, encara que sembli mentida, té relació amb el meu primer part. Molt abans d’embarassar-me ja m’interessaven els temes de maternitat i criança. La meva mare feia anys i panys que treballava en el ram, acompanyant a parelles en tot aquest procés i diguem que a casa, tot això, ho hem mamat. Doncs bé, des del dia 1 que em vaig quedar prenyada, una de les frases recorrents amb què em topava era aquesta: “Tu sí que en sabràs de parir! Si ja t’ho deus saber tot! I a més, amb la mare que tens, pariràs en un plis plas!”. Com si això de parir fos com fer l’examen de teòrica del carnet de conduir, que te’l treus a base de saber-te el ditxós llibre de pe a pa i d’haver fet uns quants testos.

Això de parir no funciona de la mateixa manera. Hi ha un munt de factors que entren en joc; un munt de sensacions, de variables,… que fan que gairebé mai es pugui preveure com serà un part fins que aquest no s’esdevé. Recordo estar amb contraccions i pensar: “ho he de fer bé”, i posar-hi aquesta paraula “BÉ”, com si parir fos com qui està pintant un dibuix i intenta no sortir-se de la ratlla. Mirat ara amb perspectiva penso: “mare meva, quines tonteries, no en tenia ni idea!”. I si em pregunteu quina va ser una de les sensacions més desagradables després d’haver viscut una cesària, us diré la d’haver “fallat” als qui estimava. Sentia que no ho havia fet prou bé i que per “culpa” meva, la Laia no havia tingut el naixement que es mereixia, el meu company no havia tingut l’experiència que jo creia que havia de viure, la meva mare no havia tingut una filla capaç de parir vaginalment… Tenia tal cacau mental durant els primers dies, una sensació tan profunda d’haver fallat a tothom, que recordo haver demanat fins i tot perdó.

Recordo la cara de sorpresa amb què em miraven després d’haver-me sentit pronunciar la frase: “em perdones?”… i recordo encara millor el que em va contestar el meu company, i que em va ajudar a començar a girar la truita: “jo no t’he de perdonar de res. Aquí l’única que t’ha de perdonar ets tu mateixa, i fins que no ho facis, no podràs estar en pau amb tot el que ha passat.”

Però perdonar-nos requereix el seu temps i és una cosa que vaig anar fent de mica en mica. Ara, quan veig les meves amigues que van tenint els seus segons fills crec que estic en pau i que si mai he de passar per un altre part, ja no hi aniré amb aquesta càrrega mental tan forta, que em posava molt difícil deixar-me anar. Potser les qüestions físiques o el que sigui tornarà a impedir un part vaginal, no ho sé. Però estic convençuda que ja no el viuré de la mateixa manera, perquè he crescut, perquè he après, perquè d’alguna manera, la Míriam d’avui no és la de fa dos anys. Per això no vull tornar enrere, perquè m’apassiona avançar endavant aprenent del passat, un aprenentatge que m’ajuda a comprendre i a viure amb plenitud el present.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.