Crecer

Quan vius a flor de pell

11.12.2014

 

Quan les meves filles siguin grans sé que hi haurà moments de la seva criança que no recordaré, i en canvi, sé que d’altres els tindré gravats a la memòria per sempre. Aquest cap de setmana he tingut dos moments d’aquests, dels que em sembla que recordes encara que passin cinc anys, i deu, i vint.

 

Estic puèrpara. Fa només 8 mesos que vaig tornar a ser mare i això vol dir que no hi ha filtres en mi, que tot ho visc sense sedaç. Les emocions m’abracen dia sí, dia també i jo intento ballar amb elles. I quan estàs puèrpara i vius un moment d’aquests que et regala la vida per no oblidar mai, és inevitable que se t’omplin els ulls de llàgrimes.

 

Divendres ens vam abraçar, ell i jo, en una abraçada d’aquelles dolça i profunda alhora. Quan hi ha la Laia, si veu que ens abracem, ella corre a trobar-nos i o ens abraça als dos o es cola entremig per fer com si fos l’embotit d’un entrepà. A vegades abraçar-nos sols és tot un repte!

 

La Laia era a l’escola. La Lua jugava a terra amb no sé què. I ell i jo ens vam abraçar. De sobte vam sentir uns tac-tac-tac-tac… unes manetes petites i uns genolls gatejant depressa fins on érem nosaltres. Va arribar, es va posar de genolls i ens va agafar les cames alçant-se mentre deia “aaaaaaaaa”. Un clar “jo també!!!”. Era la primera vegada que la Lua es volia afegir a una abraçada nostra i em vaig emocionar! Vam riure, ell la va agafar a coll i ens vam abraçar els tres! Una bonica sensació de “ara ja hi som tots” va invadir-me mentre per dins m’inundava un profund amor cap a aquella coseta petita de cara rodona i ulls blaus.

 

Dos dies després, la Laia i una amiga seva estaven en una festa infantil. Una noia feia ballar els nens amb tot de passos que havien de seguir i imitar. Jo era una mica més enllà, mirant-les. Les dues concentradíssimes, intentant fer els passos i ballar al ritme. Vaig mirar la Laia: es veia tan gran, tan guapa…! Allà movent braços i cames que a estones anaven alhora i a estones no… i vaig sentir tanta tendresa… tant amor per ella i tan agraïda a la vida per haver-nos ajuntat, que em vaig tornar a emocionar.

 

Quan estàs puèrpara se’t neguen els ulls de llàgrimes tot sovint. I com que estàs així, a flor de pell, sense filtres, en carn viva, tot té una altra intensitat: més profunda, més rica, i en el fons suposo que l’únic que passa és que estàs més present.

 

Estar emocionalment fusionada al teu fill et fa viure el present amb majúscules encara que no vulguis. No, no en pots fugir. I quan el teu present t’agrada, quan ets capaç de submergir-t’hi i amarar-te’n fins al moll de l’òs, t’emociones cada dos per tres.

 

Això és el que em passa a mi. Que molt sovint em cauen llàgrimes d’alegria, d’emoció, de gratitud. Quan veig la Laia ballar o cantar, quan m’explica coses feliç, quan veig que s’adona que ha après alguna cosa, quan veig la Lua gatejar amunt i avall, quan veig que s’adona que ha après a picar de mans i riu, quan veig que s’abracen, quan les sento respirar.

 

M’emociona sentir-me viva, veure’m viva, experimentar la Vida intensament. Tant quan hi ha moments durs com quan hi ha moments increïblement bonics i plens. Ja no sé viure d’una altra manera. Ja no puc ni vull viure de puntetes.

 


 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats