T’enyoro

Hi ha dies que, des que sóc mare, enyoro la meva parella. Hi ha dies que per més a prop que el tingui, per més a prop que el senti, per més a prop que hi dormi, l’enyoro.

Perquè sobretot, sobretot, aquests dies enyoro el temps junts sense interrupcions, sense obligacions, sense mil coses al cap més que aquest temps compartit, de mirada atenta i escolta voraç.

Els que ja sou pares sé que m’entendreu perfectament. Els altres, espero que també. Perquè els que sou pares sabreu que malgrat digui tot el que diré ara, per res del món, per absolutament RES, canviaria el nostre nou estat de família de 3. Però com diuen, una cosa no treu l’altra, i en dies com avui, que ens hem vist només passar, que gairebé no hem pogut ni parlar, que ens hem fet un petó de resquitllada mentre la meva filla agafava el seu pare pel braç tot dient-li “conte, conte, conte!”… el trobo a faltar.

Per sort, hi ha pocs dies com aquests, però els que hi ha, no són fàcils. Perquè, literalment, gairebé no hi ha ni temps per una abraçada llarga i plena. El seu món i el meu món, potser a tempos diferents, però tots dos a pinyó fixe amb coses que hem de fer, coses que hem de pensar, coses que no ens podem descuidar, coses que blablabla… Ens trobem al migdia i tenim l’esperança de poder xerrar una estona amb calma, però la Laia ha decidit no fer migdiada, de moment, i les piles no se li acaben. Activitat, activitat, activitat… fins que ell se’n torna a treballar. M’he oblidat de dir-li que ha trucat la seva germana per convidar-nos a dinar dissabte. Òstres, l’hauré de trucar per dir-li que passi a recollir allò abans de venir a casa.

Sense parar un moment ni ell, ni jo, ni la meva filla, arriba el vespre. I tornem a tenir l’esperança de trobar una estona per poder parlar. Tinc mil coses per explicar-li. Ell té mil coses per explicar-me. Entra per la porta, ens fem un petó gairebé al vol, i comença a xerrar depressa per dir-me que ha anat a buscar allò però que encara no ho tenien. Quan encara no ha acabat la frase la meva filla se l’emporta a ensenyar-li el dibuix que ha pintat. Ens adonem que ja és hora de banyar i tots dos s’endinsen en el “seu temps compartit de retrobada”. Jo aprofito per enllestir el sopar i encara em queda temps per posar una rentadora.

Seiem a taula els tres i sopem entre converses interrompudes i rialles observant com la nostra filla s’entesta a menjar totalment sola. A poc a poc, se’n va sortint. Acabem de sopar (encara no li he dit que ha trucat sa germana), i ella se l’enduu a jugar encara una estona més. Vol allargar fins a l’infinit l’estona d’anar a dormir i li demana, ja a l’habitació “conte, conte, conte!”… ja badalla. Confio que s’adormi aviat i pugui xerrar una estona amb calma amb ell. Hi vaig i veig que ella ja pesa figues. Em diu “teta” amb cara de “sisplau, tinc molta son”. Ell marxa i ens deixa el “nostre temps compartit de bona nit”. Al cap d’una bona estona surto de l’habitació de puntetes i, finalment, m’assec al sofà. Ell ja ha posat un rentaplats i ha recollit la cuina. Vé a seure amb mi i m’adono que ara sí, ens podem mirar als ulls un moment amb calma. “Estic fet pols”, em diu. “Jo no m’aguanto”, li responc. Decidim anar a dormir i no quedar-nos embobats i evadits mirant les coses tan poc interessants que fan avui a la televisió. Per parlar, no tenim ni esma.

M’estiro al llit i m’adono que avui també em fa mal l’esquena. Respiro profundament i sento que estic molt i molt cansada. Noto com em va venint la son, a poc a poc però sense pausa. Ell s’estira i m’abraça. “Oh, quina son…”, em diu gairebé a cau d’orella. I aleshores recordo que encara no li he dit que ha trucat la seva germana per convidar-nos a dinar el dissabte, i que també m’he oblidat de dir-li que he fet una ratlladeta al cotxe (ell en diria ratllada) sortint del garatge. Però tinc tanta son que no vull parlar per no desvetllar-me. O sigui que callo i simplement em deixo anar a aquest son tan dolç que m’arriba, tot sentint com ell també s’hi abandona. En aquell moment, només sóc capaç de dir-li “T’enyoro”, i fer-li un petó als llavis. Abans d’adormir-me em sembla sentir que ell respon “Jo també t’enyoro. Que descansis”.