Traspàs de poders

24.11.2011

No sé si vaig tard escrivint això, és possible, i també ho és que hagueu llegit de tot ja sobre aquesta qüestió. Protagonista: Soraya Sáenz de Santamaría. Fa menys de 15 dies que ha parit. Tema: Diumenge es veu que era dalt del balcó (no sé si saltava o no) molt a propet de Mariano Rajoy, a Génova, i ara és l’encarregada de coordinar el traspàs de poders en el canvi del govern espanyol. Ahir va tenir la primera reunió amb Ramon Jáuregui, del PSOE. Aquests dies he llegit tant a gent en contra del que ha fet; és a dir, ni tan sols esgotar la baixa maternal intransferible de què disposem les dones, com a favor, tot dient que té dret a escollir, que ella ha pogut escollir i que, de fet, faci el que vulgui que per alguna cosa és una dona lliure. I sobretot, comparant-la amb un home; si fos un pare en comptes d’una mare… se’l criticaria de la mateixa manera?

En aquest sentit jo sóc molt clara i, si voleu, molt simple: és que no som el mateix. Un home i un dona, ho sento, no som iguals. Arriba un punt que la mania de voler que les dones siguem tan iguals als homes m’irrita. Jo no vull ser com els homes, deixeu d’igualar-m’hi! Perquè tinc la regla, i sóc cíclica, perquè puc quedar-me embarassada, perquè he parit, perquè encara ara alleto la meva filla i perquè quan la nostra filla era molt petiteta a qui volia ella era a mi. I no perquè sigui millor o pitjor que el meu company, (que, sigui dit de pas, és un home i un pare excel·lent) sinó perquè els nens necessiten la mare que és l’únic que coneixen, que és als braços on anhelen estar quan acaben de sortir del ventre matern i durant molts mesos. Gestació extrauterina. Sí… els bebès volen ser gestats també a fora del ventre i, ho sento, també per la mare.

Que això no ens vagi bé, ens molesti, no vagi amb les nostres necessitats d’adulta o irriti als homes pel que sigui… d’acord. Ho entenc. Però la necessitat més bàsica del bebè és continuar-se vinculant a la mare amb contacte permanent, amb mirada, amb escolta, amb llet i teta, sentint el seu cor igual com quan era a la panxa.

Per això dic aquí i que el que faci la dona política, en aquest cas Soraya Sáenz de Santamaría però en el seu moment també Carme Chacón m’és igual. El que facin com a dones amb el seu postpart, amb la seva vida, amb la seva maternitat i amb la seva professió i dedicació a una causa, m’importa un rave. Només puc pensar en el bebè. En el bebè que no és acollit, ni bressolat, ni vinculat amb qui ell realment vol, desitja i necessita. Aquest món, perdoneu-me però ho he de dir, està ple de gent que no ha estat atesa en les necessitats més bàsiques i primàries. I així ens va.

El que m’importa és el bebè i el vincle més primerenc que estableixi, perquè d’això en dependran també la resta de vincles que anirà forjant al llarg de la seva vida. M’importen els seus inicis perquè quedaran registrats en la seva memòria més física, en cada cèl·lula, en cada porus de la seva pell, i si aquests no són bons i sobretot, si ningú hi posa consciència i si ningú ho repara, aquests inicis tindran conseqüències més endavant. El que m’importa és el seu bebè i el desconeixement que té la seva mare de les necessitats més bàsiques d’aquest fill que ha dut al món. I m’importa també que aquesta mare que creu tant important treballar pel seu país, acabi fent-ho ocupant un ministeri o fent el que sigui sense conèixer una cosa tan bàsica, tan important, tan infinitament transcendental per canviar les coses.

Perquè les coses, ho he alguna altra vegada en aquest blog, es canvien començant pel principi. El món canvia des de cada casa, des de cada ventre que gesta, des de cada cor obert i disponible… la resta, són purs pedaços a inicis trencats.

I una cosa més: @ilmedinah apuntava ahir des de Twitter una cosa molt interessant i que subscric de dalt a baix; “plantegem-ho d’una altra manera. I si la conciliació fos un deure? No és un deure de les mares i els pares estar amb els seus fills?” No ha escollit tenir-ne un? Doncs aleshores, el seu deure és estar-hi, acollir-lo, no separar-se’n durant una bona temporada, com a mínim, el que se’ns reconeix per llei. És curiós com els pares que volen adoptar han de passar un munt de proves d’idoneïtat per comprovar que realment volen estar amb els seus fills, i en canvi, quan es tracta de pares biològics poden fer el que vulguin sense que ningú els digui: “ei, que aquest bebè acaba de néixer, vostè l’ha d’atendre, no pot anar a les onze de la nit a saltar a un balcó!”. D’alguna manera, el traspàs de poder del govern espanyol no és l’únic que té lloc ara mateix a la vida de Sáenz de Santamaría.

I ja sé que aquell bebè no és sota un pont a la intempèrie. Però no hi puc fer més; cada bebè que plora perquè vol la mama, cada mare no disponible, cada mare que no escolta el seu instint, cada gest que ens allunya del que som, de la nostra essència, em fa mal també a mi. Al bebè que vaig ser, a la mare que un 19 d’agost va parir, a la dona que sóc i també a la meva essència.

PD: Desconec si ella està patint horrors quan deixa al seu fill i va a fer el traspàs de poders. Si se sent trista i enyorada del seu bebè, i si s’ha sentit mig forçada a prendre la decisió que ha acabat prenent. Si és així, em sap molt greu que no hagi tingut la força de dir: “No, ara no”. Per ella i per ell.