Travessar la malaltia

4.10.2012

Dijous de la setmana passada vaig començar a trobar-me malament. Ja estava afònica, tenia mal de coll i malestar, aquell mal d’ossos que sembla que t’hagin clavat una pallissa. La Laia estava estupenda i seguir el seu ritme se’m feia difícil. Divendres al matí em vaig quedar al llit i a la tarda vaig anar a treballar, malgrat que encara no estava del tot bé. Vaig pensar que no passaria res, que segur que ja anava de baixa. Quan vaig arribar a casa em sentia molt cansada i no m’acabava de trobar bé, però vaig pensar “ara ja podràs tornar a descansar”. Al cap d’una estona, toco la Laia i la noto bullint. Ella estava pletòrica: contenta, activa… però amb febre. Estava a 38 i mig.

M’esperava una nit moguda, n’estava segura, i així va ser. Vam passar la nit amb moltíssims despertars, febre que intentàvem fer baixar i moltes estones asseguda al llit amb la Laia damunt meu, talment com si fos un bebè. Als meus braços dormia i travessava la malaltia. El més curiós de tot era que jo també em trobava fatal; la tos havia augmentat i el malestar també (suposo que també la febre) però el seu estat va “anul.lar” el meu. És curiós com l’amor maternal fa que t’oblidis de tu fins i tot quan ni tan sols estàs al 50 per cent i ho dónes tot perquè sigui ella la que es recuperi el més aviat possible.

En aquell moment, amb ella en braços i segurament enfebrades les dues, em vaig adonar que ni tan sols m’havia posat encara jo el termòmetre, que ni tan sols m’havia pres res. M’havia abandonat completament a només cuidar-la. Ell anava fent el que podia perquè les dues poguéssim estar el màxim de còmodes possible… però la Laia volia els braços de la mare i malgrat que això era el més cansat (perquè em va quedar l’esquena feta miques), em vaig adonar que en aquell moment allò que jo estava fent era tot el que volia fer. No volia ser en cap altre lloc ni amb ningú més que travessant la malaltia de la Laia i d’alguna manera, també la meva. La travessàvem juntes.

Finalment i ja ben entrada la matinada vam aconseguir estirar-nos i aclucar els ulls una estona. L’endemà aquest estat va continuar i finalment amb la visita al metge pertinent, la medicació adequada, el repòs necessari i la paciència imprescindible, tan ella com jo ens hem anat recuperant. Ella, sens dubte, molt més ràpid que jo. Els nens estan fets d’una altra pasta. Definitivament.

Aquests dies no he escrit ni una ratlla ni tampoc he tingut cap idea per fer cap post futur. És curiós veure com el cos és savi: quan hi ha poca energia vital, aquesta es fa servir per fer anar la màquina i anar-la arreglant de mica en mica, no per alimentar la creativitat! 😉

Estic contenta de tornar a ser aquí. Volia agrair-vos tots els missatges de suport que he rebut aquests dies. De veritat que també han estat “gasolina” per iniciar la remuntada! Una abraçada a tots.