vacaciones

Una anècdota de les vacances que us pot ajudar

Què tal? Com estàs? Quines ganes que tenia ja de tornar a escriure aquí! Sí, és cert que aquest estiu he seguit escrivint a les xarxes, però no és el mateix. Això és casa meva, només meva, i crec que aquí escric el més íntim i sentit sempre.

Han estat 2 mesos sense bloc i un mes i mig sense vídeos, un descans necessari per poder-me tornar a inspirar, carregar piles, descansar i tornar a tenir aquestes ganes d’explicar coses que són el meu motor per crear escrits i vídeos. I aquí estic. Avui t’explicaré on hem anat de vacances i també una cosa que va passar que crec que potser, et pot ajudar si a casa, un dia et passa.

Hem estat a França. Viatgem en autocaravana i ens encanta França perquè està molt preparat per rebre “autocaravaneros” com nosaltres. I a més, és molt “family friendly” així que sovint, quan tenim uns dies, cap a allà que anem. Aquest any hem volgut recórrer les Landes. Anys enrere (quan la Laia tenia 2 anys) havíem passat unes vacances per la zona de Bordeus i ara volíem fer tota la costa de Acquitania.

I com no podia ser d’una altra manera, ens ha encantat. Tot: les platges, els llacs interiors, els infinits carrils bici per on cada dia fèiem una excursió, el paisatge i la gent. Abans d’arribar a les Landes vam passar uns dies al Canal du Midi, perfecte per visitar amb nens i en bici, molt recomanable…

Estant prop de Bangheres de Bigorre (el meu marit volia pujar el Tourmalet en bici i fer rutes per allà), mentre estàvem en un càmping genial, va passar una cosa amb la meva filla gran que va ser d’un gran aprenentatge per a mi. Li vaig demanar permís per explicar-ho (fa ja anys que no explico res si ella no em dóna el permís per fer-ho). I com va dir que sí, us ho explico…

Un bon dia va dir: “Vull cuinar jo. Sola. Tot el menjar d’avui”. Com ho escric és just com ho va dir. La seva demanda anava de debò. Li faltaven 15 dies per fer 8 anys. Li vaig dir que sí, que podia. Jo només li vaig endollar la planxa, res més. I allà va començar l’aprenentatge.

Esperar, no fer res. A vegades és més difícil esperar que actuar. Ella tenia certa dificultat en pelar una patata i li vaig dir “ho faig jo?” Error. “No, mama, he dit TOT sola, ja me les apanyaré”.

Tenia raó, era la meva impaciència la que parlava. I va afegir una cosa que per a mi va ser definitiva per no tornar a intervenir més: “és que quan faig alguna cosa tot JO sola, la satisfacció després no és la mateixa que quan m’ajudeu”.
BINGO.

Perquè veus les seves mans petites fent un esforç terrible per aconseguir-ho i et salta EL “t’ajudo”. Gairebé sense voler, de forma automàtica i inconscient. Però és que a vegades no volen la nostra ajuda. A vegades la nostra millor intervenció és el silenci, el respectar la seva demanda.

 

Total: que la peque i jo ens vam posar a jugar mentre la gran feia el dinar. Al seu ritme, la seva organització (diferent, és clar, de com ho hagués fet jo) i no obstant això… vaig aconseguir callar i respectar.

La petita es va impacientar: “és que tinc gana, trigues molt”, “ja ho sé, però sóc petita i el meu cervell i les meves mans no van tan ràpid com els de la mama i el papa, has de tenir paciència”…

Paciència, aquest bé tan escàs en aquest món on la immediatesa sembla que ha guanyat la batalla… i aquell dia, allà, les 3 vam parlar de l’esperar, dels nervis que apareixen quan ens posem impacients. “És que a mi em costa esperar”, va dir la més petita. Clar, com no li ha de costar si té 3 anys i està en plena fase de “ho vull tot ara”… però que bé parlar-ne mentre la gran anava ultimant el dinar….

“És que quan cuino sóc tan feliç”, deia mentre donava la volta a les patates….

Fins que va acabar. I vam dinar tots 4, i la vam felicitar sense puntualitzar que algunes patates havien quedat una miqueta crues.

Vam callar i en comptes d’això, vam tornar a esperar. “Aix, quina ràbia em fa, mama, ara veig que algunes m’han quedat una mica crues”.

Aprenentatge pur des de l’experiència, des d’un mateix, sense primmirats apunts. “Però estan molt bones igualment”, li vam dir… “a la propera procuraré tallar-les totes iguals a veure si ho aconsegueixo”.

De tot això vaig tornar a aprendre a deixar fer, a deixar anar… la meva filla gran està creixent molt i necessita el seu temps, el seu espai, i sobretot la nostra confiança. Però no només ara: els nostres fills necessiten la nostra confiança SEMPRE. El sentir que els transmetem que poden i que en cas que sigui que no, allà serem per donar un cop de mà.

Confiar. Una paraula curta, fàcil de dir, que potser considerem poc important, però que per a mi, en això de criar els fills és CRUCIAL.
I tu, confies en el teu fill? Intervens sempre o saps esperar? Explica-m’ho als comentaris… 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats