Respira

Una història de control, por i enyor

1.6.2011

Fa us dies que a casa tenim una conversa massa sovint. “Pateixes massa”, em diu el meu company. M’ho diu perquè des de fa unes setmanes, la Laia ha començat a tenir un únic objectiu durant el dia; enfilar-se a tot arreu on pugui quedar el màxim d’alçada, pujar sobre taules, mobles, o el que sigui, per fer allò del “más difícil todavía”. I jo fa dies que pateixo. Ahir, quan em va dir allò del “Pateixes massa, ella mateixa ha de veure on és el perill”, vaig pensar que era hora d’agafar el neoprè i la bombona d’oxigen i submergir-me en el meu insconscient per trobar per què carai m’ho passo malament quan veig que fa segons què.

No em va caldre anar gaire endins: perquè veig en ella el mateix que veig en el seu pare. Que li agraden els reptes, les alçades, la velocitat,… i que no té por. Perquè quan s’enfila o quan el seu pare la baixa esquiant per una pista nevada, li veig a la cara que disfruta, que li agrada. Perquè quan arriben on sóc jo ella diu: “Més!” i perquè quan la duu en bici li diu: “Més ràpid!”. No costa gaire deduir que em fa por, que tinc por que es faci mal, i que tinc por que de més gran, li agradi l’esquí fora pista, l’alpinisme, l’escalada, el descens en bici, el ponting, i no sé quantes coses més… com al seu pare.

Però no n’hi ha prou, he d’anar més avall. Em submergeixo més en les meves aigües perquè aquesta explicació és massa fàcil i perquè no és suficient per tenir la por visceral que tinc quan penso en ella practicant aquests esports. I aleshores només em ve una paraula al cap: PAU.

Hola, què tal? Que ets per aquí? Anem a prendre algo?” Aquesta sóc jo, un dissabte a la nit de juliol. “Hola! Òstres no… sóc a Girona, estic en un casament… Llàstima! Mira, demà marxo cap als Alps però torno diumenge que ve. Quan arribi et truco i quedem que anem a sopar el dilluns o el dimarts, ok?” Aquest és el Pau i aquesta és l’última conversa que vam tenir. La setmana següent, el diumenge, no em va trucar, però ho vaig trobar normal perquè creia que estava cansat dels Alps. Dilluns tampoc, però ho vaig atribuir al cansament i a què sempre tenia mil històries a fer! Dimarts a primera hora del matí vaig saber que el dia abans no havia anat a treballar i que el seu germà bessó, la seva nòvia i la seva mare se n’anaven cap a Itàlia per veure on era i què havia passat. Vaig parlar amb la mare i el germà; converses tenses en què ningú acaba de dir ni el què sent ni el què pensa. “Et dic alguna cosa de seguida que en sàpiga res”, em va dir la Nuri.

Aquella setmana m’havien destinat (per cobrir baixes de l’estiu a la ràdio) al trànsit. Em tocava informar del trànsit durant 4 dies des d’un edifici lluny de Catalunya Ràdio. Estava al mig de Barcelona en un lloc on no coneixia a ningú, sola en una sala i entrant en directe gairebé cada quart d’hora. Va ser horrible estar sola i viure l’angoixa en aquella sala. Les hores se’m feien eternes pensant què carai deuria haver passat. Ens trucàvem amb els amics i ens dèiem que segur que estaven bé, que eren experimentats, que havia fet mal temps i que deurien ser en algun refugi, o que haurien fet un iglú amb la neu o… A estones podia estar tranquil·la i confiar, però de sobte em venien moltes ganes de plorar i me n’anava al lavabo, però al cap de res em deia “no ploris, que segur que no ha passat res” i així, amb angoixa, nervis i l’estómac tancat, va arribar el dijous a les 21h.

Vaig rebre un sms de la mare del Pau. El tinc gravat a la memòria: “Els han trobat. Són morts. Se’ls va endur una allau quan baixaven”.

(…)

No vaig poder tornar a fer antena, aquell vespre. El meu cap em va deixar marxar a casa, on m’esperava el Marc, per abraçar-me i acompanyar-me. Sabia com fer-ho perquè ell mateix havia viscut la mateixa situació més d’una vegada, per desgràcia. De tot plegat farà sis anys, i quan s’acosten aquells dies, tot em torna a la memòria, i em ve més por i enyoro més aquell sopar que no vam poder fer.

Ja sé quin és l’origen d’aquesta por a vegades irracional amb la Laia. Però ella no en té la culpa i ha de poder-se enfilar, explorar, jugar, córrer i passar-s’ho bé sense que la seva mare l’atabali, cada dos per tres, dient-li que es pot fer mal. Perquè en el fons de tot plegat sé, encara que a vegades em costi acceptar-ho, que ella farà el que hagi de fer, que viurà el que hagi de viure, i passarà el que hagi de passar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.