Adaptación

Inicio de curso

6.9.2011

En todas partes oigo hablar del inicio de curso. La publicidad habla de ello, en el parque, los padres y madres hablan de ello… todo es el nuevo curso, ahora. Ya hablé de la “GUARDERÍA” en otro post y ahora no volveré a hacerlo. Ya he explicado que Laia no irá y que comenzará la escuela el próximo año, en P3. Pero si escribo esto es porque el otro día en Twitter, creo que era @ mama_c_corriente decía que desde su casa oía los niños de la guardería de abajo como lloraban. Me chocó… y no es porque no sepa que los niños, en general, lloran cuando empiezan el nuevo curso, sino porque me hizo sufrir imaginándomelos!

Si escribo esto es para decir que aunque nosotros hayamos decidido no llevar a Laia a la guardería por los motivos que ya expliqué en su momento, entiendo perfectamente la angustia de muchas madres, que hace días que en su cabeza sólo hay un deseo : “por favor, que se adapte bien”. Muchas me llaman y me cuentan cómo están viviendo estos días previos al inicio de curso y la verdad es que me siento una con ellas. Es tan normal eso que les pasa… por mucho que sepan que se terminarán acostumbrando, por mucho que quieran que los niños vayan a la guardería, que crean que se lo acabarán pasando bien… dejarlos llorando cuando dicen “mamá” es durísimo.

No me gusta mucho como hacen las famosas “adaptaciones” en la mayoría de escuelas. En muchos lugares a adaptación se le dice: la primera semana 3 horas marchando los padres al cabo de media, y la segunda ya el horario normal permitiendo a los padres permanecer en ella todavía un ratito. Esto no es adaptación. Por algún niño lo será, pero por otro no. ¿Quizás es difícil hacerlo de otra manera? Creo que no, hay escuelas que lo hacen y la adaptación se “adapta” (valga la redundancia) a cada niño, dependiendo de sus necesidades de contacto y dificultades de separación de los padres. De otro modo, es todo mucho más difícil. Por el niño sin duda, pero también por los padres, que se van hechos polvo a trabajar pensando todo el rato “¿cuánto habrá llorado esta vez?”. Me pregunto si no se podría hacer de otra manera… y creo que sí. Seguramente sería más “dedicado”, más complicado… Quizás. Pero es que adaptarse a las cosas nuevas no siempre es fácil. Hay adultos de 30, 40 y 50 años que aún les cuesta adaptarse a casas nuevas, trabajos nuevos… y que pasan un calvario cada vez que tienen que asumir un nuevo cambio. Los niños, de verdad, no son tan diferentes de nosotros.

En cuanto a mí… la verdad es que me siento un poco contra-corriente, y no me gusta mucho. Conozco tan poca gente que no lleva a los niños a la escuela hasta los 3 años que me siento como un bicho raro. Pero la decisión que tomamos en su día, aún me es válida y por lo tanto, tendré que terminar acostumbrándome todo este año en responder a la dichosa pregunta que me hacen cada dos por tres “¿Todavía no la lleváis a la guardería?”, qué pereza me da cada vez que se me cruza esta situación por delante. Porque es como si me tuviera que justificar y no me apetece. Me miran como si estuviera cometiendo un pecado y me siento juzgada… Qué fácil es juzgar a los demás sin tener ni idea de qué lleva a esa persona a hacer tal o cual cosa. Me fascina.

Por suerte, convivo y amo a una persona mucho más práctica que yo, mi compañero, que me ayuda a que cada día me sienta más alejada del “qué dirán”. Y, en tono de broma, siempre me dice una frase que nos hace reír porque de pequeños, a todos nos lo han dicho un montón de veces y especialmente, a nosotros dos, nos daba mucha rabia: “…Y si todos se tiran de un puente, tú también lo harás?” Y aquí se acaba el tema, ¡con risas!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

14 respuestas

  1. Miriam, ja saps que estic amb tu. La Ivet tampoc anirà a la guarderia i em passa el mateix. Porto uns dies escoltant de veins, botigueres, gent del carrer que ni conec, què guapa ja estàs preparda per anar a l’escola? o, aviat començarà l’escola!!! I la Ivet se’ls mira amb cara de què dius i respon SÍ. Em fa molta gràcia, és com si sabés el que toca dir. A vegades aquí es queda i altres em toca dir, no encara no, fins l’any que ve, no en tinc cap necessitat de dur-la-hi.
    Així que ja veus, ja som dos bitxos raros a Manresa.

    1. Jajajajaja! Quin riure la Ivet! La Laia també posa una cara de no saber de què li parlen quan li dien “estàs a punt per anar a la guarderia?”. Sap què és perquè a la pel.li “Babies” en surt una… En fi, molta pacoència i alhora, molta sort i bones adaptacions als que hagueu de començar curs aquests dies! Una abraçada!

  2. noies!
    a mi em passa el mateix, però a l’inversa. el meu entorn és anti-escoleta. m’han fet sentir “mala mare” per dur-hi les meves filles. he sentit a dir frases com “ja te n’arrepentiràs, ja…!”. Ja ho veieu…en aquest cas la “bitxo raro” sóc jo…
    la idea prèvia que tenia del tema, les meves circumstàncies personals, i l’entorn “hostil” m’han acabat convertint en una gran defensora de les escoletes. les bones escoletes!, és clar. crec en les professionals que hi fan feina; en les activitats que hi desenvolupen, en tota la dedicació i amor que han donat i donen a les meves filles, etc.
    crec, que com tot, has de fer el que creguis millor i el que les circumstàncies et permetin. el més important és que els nostres fills siguin feliços, que se sentin estimats i que disfrutin al màxim de les hores, amb nosaltres (els pares) i els altres…no?
    parlant d’adaptacions…la meva nina gran ha començat P3. L’adaptació és dura per ella i per naltros. No sé si hi ha algun sistema millor. Sigui com sigui, els canvis costen.
    petonarros

    1. Hola, Marta! Et desitjo la millor de les adaptacions, pels pares i per la vostra nina. Jo estic convençuda que hi ha millors maneres de fer les adaptacions i a més, ja estan inventades i hi ha escoles que les posen en pràctica sense traumes per ningú. Però comporten un esforç addicional de temps i de paciència. En fi, molta sort en aquesta etapa. I sí, la gent jutja per les dues bandes. Què hi farem…

  3. Doncs a mi m’hauria agradat que no hi anessin però no em va cap altre sortida, el petit comença la setmana que ve, amb 17 mesos i el gran hi va entrar també a P1. Per sort només són 3 horetes i després amb la iaia i l’adaptació és progressiva, al principi només una horeta i és el propi nen el que marca el ritme. El gran fins al cap d’un mes o així no va fer tot el matí complert. Realment es passa malament al principi perquè els veus com pateixen que els deixes allà i no entenen res.

    A mi el que em costa més d’entendre és com gent que no ho necessita els hi porta perquè “s’espavilin”. Tinc amigues que no han portat els fills a la llar d’infants i després s’han adapatat la mar de bé al cole!! L’altre dia mirava el 30 minuts sobre l’educació a Finlàndia i em va fer reflexionar!!! Estan a anys llum de nosaltres… i els nens no comencen l’educació obligatòria fins als 7 anys!!!

    1. Gràcies, Estel, per fer-me memòria! Tinc el 30 minuts pendents, me’l miraré per Internet. Diumenge no el vaig poder veure però el tinc a la llista de “coses a fer”. Una abraçada i que els canvis i les adaptacions us vagin bé i us siguin fàcils aquest nou curs.

  4. A mi me parece una adaptación la que se esta llevando a cabo en todos los centro que conozco, que no me acaba de convencer, incompleta, corta, nada individualizada, ya me gustaría poder no llevarla al centro, Hace unos días hice una entrada del periodo de adaptación, por que me tiene un poco preocupada.

    1. Sí, la leí y estoy totalmente de acuerdo con lo que dices. Entiendo tu preocupación… no sé por qué demonios no se ponen en práctica adaptaciones menos dolorosas y más progresivas e individualizadas (como tu dices). Confío que cada vez sean más las guarderías y escuelas que empiecen a hacerlas de otra manera… Ojalá!

  5. Hola! jo donaria el que fos per poder-me quedar amb el meu nen a casa!! a Twitter hi tinc la meva amiga Marta Chorro que també la seva nena començarà a P3) però a casa nostra els dos treballem jo a jornada quasi complerta i el meu home de tarda, els meus pares també i bé m’estimo més que vagi a l’escola a que es quedi amb els meus sogres.
    Jo aquest any no estic amoïnada, bé una mica jejej però res a veuer amb l’any passat, ahir vaig anar a la reunió de pares, el Joan farà P2 i aquesta vegada “l’adaptació” per part de l’escola serà, entrar a les 9 i quedar-nos una estona amb ells i recollir-los quan volguem, dos dies després entraran els 4 nens nous, el que em va agradar es que no tancaran la porta de la classe els primers 15 dies, així no se sentiran tant tancants i en aquesta edat estan molta estona al carrer, parques, etc…
    La unica cosa que si que m’amoïna es que haurà d’anar per la tarda i no se com ho portarem, de moment no hi anirà fins que dominem el tema de les migdiades, normalment dorm de 3 a 5 i es quan s’hauria d’anar a l’escola.
    JO aquests any passat a l’escola el valoro molt positivament, el Joan hi anava molt i molt content, però clar si pogués tenir-lo com el primer any… seria fantàstic!!!
    Ànims a les que no els porteu i a les que comencen l’adaptació! un petó!!!!

    1. Hola, Pilar! Veig que també ets manresana… 🙂 Molta sort amb aquesta adaptació. Després de l’estiu i de les vacances, d’haver tingut el papa i la mama tot el dia… costa tornar a la “rutina”. Us desitjo que us sigui el més fàcil possible. Que ho visqueu sense angoixa i sense culpa. Una abraçada plena de força.

  6. Hola guapa,

    Crec que de bitxo raro res de res, al contrari, ets afortunada de poder dur a terme la opció que sents que és la millor.

    A mi també m’hagués agradat que no comences fins a P3, però dins de la meva realitat, em sento afortunada de poder estar fent una adaptació a mida, progressiva i individualitzada. Sé que requereix un esforç per part de tots (les meves vacances me les he reservat per poder estar aquests dies lliure i a disposició al 100% del que necessiti el Ferran) però també conec casos que no han pogut triar aquesta opció, perquè a la feina els obliguen a fer les vacances en unes dates concretes i no hi ha xarxa social que les ajudi … Com sempre, tot acaba apuntant al mateix, quines són les nostres prioritats, i quines són les que la societat està impulsant, les polítiques reforçant, i com és de difícil ser coherent entre el que sents i el que a vegades pots realment fer …

    Un petó.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Artículos relacionados