Inici de curs

6.9.2011

A tot arreu sento parlar de l’inici de curs. La publicitat en parla, als parcs, els pares i mares en parlen… tot és el nou curs, ara. Ja vaig parlar de l’”ESCOLA BRESSOL” en un altre post i ara no m’allargaré. Ja he explicat que la Laia no hi anirà i que començarà l’escola l’any que ve, a P3. Però si escric això és perquè l’altre dia a Twitter, crec que era @mama_c_corriente deia que des de casa seva sentia els nens de la guarderia de baix com ploraven. Em va xocar… i no és perquè no sàpiga que els nens, en general, ploren quan comencen el nou curs, sinó perquè em van fer patir!

Si escric això és per dir que encara que nosaltres haguem decidit no dur-hi la Laia pels motius que ja vaig explicar en el seu moment, entenc perfectament l’angoixa de moltes mares, que fa dies que al seu cap només hi ha un desig: “per favor, que s’hi adapti bé”. Moltes em truquen i m’expliquen com estan vivint aquests dies previs a l’inici de curs i la veritat és que em sento una amb elles. És tan normal això que us passa… per molt que sapigueu que s’hi acabaran acostumant, per molt que volgueu que hi vagin, que cregueu que s’ho acabaran passant bé… deixar-los plorant quan diuen “mama” és duríssim.

No m’agrada gaire com fan les famoses “adaptacions” a la majoria d’escoles. En molts llocs a adaptació se n’hi diu: la primera setmana 3 hores marxant els pares al cap de mitja, i la segona ja l’horari normal permetent als pares estar-s’hi encara una estoneta. Això no és adaptació. Per algun nen ho serà, però per un altre no. Potser és difícil fer-ho d’una altra manera? Crec que no, hi ha escoles que bé que ho fan i l’adaptació s’”adapta” (valgui la redundància) a cada nen, depenent de les seves necessitats de contacte i dificultats de separació dels pares. D’altra manera, és tot molt més difícil. Pel nen sens dubte, però també pels pares, que marxen fets pols cap a treballar pensant tota l’estona “quant haurà plorat aquesta vegada?”. Em pregunto si no es podria fer d’una altra manera… i crec que sí. Que potser seria més “dedicat”, més complicat, si tu vols…? Potser. Però és que adaptar-se a les coses noves no sempre és fàcil. Hi ha adults de 30, 40 i 50 anys que encara els costa adaptar-se a cases noves, a feines noves… i que passen un calvari cada vegada que han d’assumir un nou canvi. Els nens, de debò, no són tan diferents de nosaltres.

Pel què fa a mi… la veritat és que em sento una mica contra-corrent, i no m’agrada gaire. Conec tant poca gent que no dugui els nens a l’escola fins als 3 anys que em sento com un bitxo raro. Però la decisió que vam prendre en el seu dia, encara m’és vàlida i per tant, hauré d’acabar-me acostumant tot aquest any a respondre la temuda pregunta que em fan cada dos per tres “Encara no la portes a la guarderia?” quina mandra em fa cada vegada que se’m creua aquesta situació pel davant. Perquè és com si m’hagués de justificar i no en tinc cap ganes. Em miren com si estigués cometent un pecat i em sento jutjada… Que fàcil que és jutjar als altres sense tenir ni idea de què duu a aquella persona fer tal o qual cosa. Em fascina.

Per sort, convisc i estimo a una persona molt més pràctica que jo, el meu company, que m’ajuda a què cada dia em senti més allunyada del “què diran”. I, amb to de broma, sempre em diu una frase que ens fa petar de riure perquè de petits, a tots ens l’han dita un munt de vegades i especialment, a nosaltres dos, ens feia molta ràbia: “… I si tots es tiren daltabaix d’un pont, tu també ho faràs?” i aquí s’acaba la conversa i també la cabòria!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.