Nens diürns, nens nocturns

Quan estava embarassada, recordo que un dia, parlant amb el meu company vam dir: “tant de bo que li agradi anar a dormir d’hora i llevar-se d’hora”, sobretot perquè és el que ens agrada a nosaltres.

No som gaire nocturs i en canvi, no ens molesta gens llevar-nos d’hora al matí. Però suposo que hagués estat massa fàcil, oi? I evidentment, la vida ens ha portat una filla que més que una nena, és un mussol.

Des de bebè, quan realment està pletòrica és a la tarda-vespre-nit, i en canvi al matí, és estrany el dia que es lleva abans de les 10 del matí. Tan se val que el dia abans hagi anat a dormir a les nou del vespre, ella fins les 10h tocades no surt del llit.

Els que teniu fills que es desperten a les set del matí direu: “però de què carai es queixa?” i en realitat, no em queixo de res.

Exposo el meu dia a dia, sobretot per desfogar-me perquè són les tantes, tinc son, i la meva filla no té intenció d’anar a dormir encara. Perquè hi ha nens que són absolutament nocturs i que encara que estiguin rebentats a nivell físic perquè no han parat de tot el dia, el seu cervell està activadíssim a la nit.

És igual que haguem intentat anar baixant de revolucions ben d’hora. Últimament veig que, simplement, és així. De la mateixa manera que a vegades pares desesperats em diuen: “Vam intentar que el nostre fill anés a dormir més tard perquè allargués més al matí i no es despertés tant d’hora, però res, a les 6:30h s’ha tornat a llevar, amb l’agreujant que ha dormit poc i està insuportable”.

Doncs a mi em passa exactament el mateix però al revés. Per més d’hora que la llevi al matí, ella a la nit no té son fins molt tard.

I mira que ho sé, que és així, i que no puc fer res més que acceptar-ho i punt, i la majoria de dies no m’importa i gaudeixo dels matins de diumenge que ens podem llevar tots tres tranquil·lament a les 11h.

Però hi ha dies, com avui, que m’enfado. M’enfado amb ella i no vull. M’enfado amb mi perquè m’he enfadat amb ella, i no vull. M’enfado amb el món perquè sé que cadascú és com és i que tampoc és tan greu, i no vull.

Perquè estem cansats, volem anar a dormir d’hora i ella no en té mai prou; que si un conte, que si plastilina, que si no tinc son, que si tinc calor… (i és veritat, no m’enganya! Té calor i no té son, malgrat estar molt i molt cansada).

Són aquells dies que m’agradaria tenir una bareta màgica i fer zassssss i estar tots tres dormint plàcidament abandonant-nos a un son reparador.

Són dies que estic segura que ella capta que tinc poca paciència, que vull anar a dormir, que tinc certa pressa, i com que em nota així, es fa tot molt més difícil… Perquè l’enemic més gran de la maternitat i paternitat és el cansament. Que ho tinguin molt clar els nous pares; és només contra això que heu de lluitar.

Ni contra el vostre fill, ni contra coses que no es poden canviar, ni contra vosaltres mateixos. Simplement, contra el cansament.

Perquè quan estàs cansat tot es fa costa amunt. No tens ganes de res i molt menys, de respondre a demandes repetides una i altra vegada. Però resulta que aquell nen o nena fa només el que li toca i no sap o no entén encara amb tota la dimensió, que potser has tingut un dia dur a la feina, estàs baldat, tens mil coses al cap i poques ganes de fer plastilina. La culpa no és seva, la culpa és del cansament.

Aquest text l’he escrit en dues parts, perquè quan he acabat el segon paràgraf m’ha vingut a dir: “Mama, dormir”, i hem anat al llit, li he donat el pit i s’ha adormit al cap de poca estona. Però jo, que mitja hora abans m’havia posat molt nerviosa perquè la nostra filla no hi havia manera que volgués anar a dormir, estava tan activada que no he aconseguit relaxar-me.

Per això he tornat a engegar l’ordinador i he acabat el que havia començat. Ara sí, amb aquestes línies m’ha anat venint la son. M’he desfogat, m’he relaxat. Ara crec que ja podré adormir-me. Buf… i si m’apnto a yoga!